Àurea Márquez torna -en poc temps- a enfrontar-se a un monòleg, ara en solitari, a la Sala Àtrium. Després de la notable intervenció en M’hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll, encarna amb autoritat la Raquel a partir del text de Víctor Borràs Gasch, membre fundador de Teatre Nu. El monòleg es situa en una reunió d’escala de veïns, aquest espai fronterer i comunitari on afloren tota mena de tensions, afectes i encontres d’una comunitat. Un espai privilegiat per al teatre, tant si es vol portar cap a la comèdia -com recentment ho han fet els de La Calòrica a De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda– com si es vol posar en solfa un conflicte des del drama, com és el cas.  L’Atrium té les dimensions ideals per aquesta funció, on els espectadors esdevenim veïns per una estona de la protagonista, en un espectacle sense gaire artifici: clar i directe.

La Raquel -carnissera de professió- intervé en el torn de precs i preguntes per justificar les destrosses que ha fet el seu fill a la porteria. No està avesada a parlar en públic, tampoc és massa assídua a les reunions d’escala, doncs la seva feina i les càrregues familiars li ho impedeixen. És una dona sola amb un fill depenent -com la protagonista de L’alegria de Marilia Samper (Sala Beckett, 2018). Aquí potser no en som conscients d’aquesta dependència perquè el seu fill té vint-i-dos anys i cap discapacitat visible.

Ivan Benet planteja el monòleg de forma molt despullada i honesta, deixant el pes en la força de la paraula. Àurea Márquez posa la veu, potent i esqueixada, i el cos, revestit de dignitat, a aquesta “mare coratge” que té moltes preguntes i un prec d’ajuda a la comunitat. La seva Raquel transita per diferents estadis emocionals -en tots ells destil·la veritat- per confrontar-nos a una realitat que sovint prejutgem o ens obstinem a no voler veure, la de les malalties mentals. La presència escènica projectada del fill (Samuel Manrique, fill de l’actriu) ens inquieta, però marca el punt àlgid del crit callat d’auxili d’una mare que és la nostra veïna. Un crit que s’hauria de poder d’escoltar arreu.