La Raquel és la constatació que vivim més amnutegats que mai i, alhora, més distants que mai. viure en una escala significa discutir-se (sovint) per qualsevol nimietat; no pas donar suport a un individu de la comunitat. I les reunions d’escala (d’això fa temps que hi insisteix el director artistic de la Sala Beckett, Toni Casares) són pou de contrastos. Marilia Samper en feia un preciós fretrat a L’alegria. Ara és Víctor Borràs que proposa un monòleg de giragonses inacabables que fan perdre la paciència per la Raquel i, al cap de pocs minuts, voler-la consolar i ajudar-la. Però costa fer la primera passa. Potser revelar-se vulnerable i demanar ajuda pot acabar sent contraproduent en aquestes reunions a peu de replà, en què compten més les frustracions dels altres veïns en reunions anteriors que la demanda de la del tercer segona.

Àurea Márquez torna a fluir amb un personatge estrany. A diferència de la simpatia (i un punt de desconfiança) del M’hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll, ara és una dona que es mostra insegura, nerviosa, amb tics i contínues digressions en el seu discurs, que s’encalla, que no avança. Té un prec clar que vol exposar a la reunió de veïns, però no s’està de comentar la seva dèria de netejar les màquines d ela carnisseria; la relació amb l’home que la pegava; la situació del fill que sap escriure cartes d’amor però que té reaccions antisocials. L’actor Ivan Benet (que ja es va estrenar de director amb La lleugeresa i altres cançons, 2018) deixa el personatge sol, sense cap rastre del desperdici que causa la trobada de la dona del tercer segona amb els altres veïns. Aparentment inestable, nomé spuntualment es projecten imatges del seu fill de 22 anys, que reforcen la sensació de perill o de ingenuïtat adolescent, en el passatge narrat de la mare.

La Raquel demana en directe, mirant als ulls, quasi plorosa, una denúncia per poder saltar-se la burocràcia sanitària. Una mare coratge, que s’estima el fill i que entén que ell no és capaç de treure’s aquests malsons sols prefereix marcar-lo sense que ningú prengui mal; insinua algun capítol anterior al bar però insisteix que el fill és tou i imaginatiu quan està alliberat dels seus turments. Sembla una solució raonable, quasi una invitació a resoldre un desgavell amb les bústies acabades d’estrenar de l’edifici de 30 veïns. Però el més terrible de tots és que els espectadors (convertits en aquests veïns d’escala que pràcticament mai s’havien creuat amb la Raquel a l’escala (l’ascensor no l’agafa mai, que li provoca angoixa) sospesem què impicaria fer aquest escrit i a què ens exposaria. Les bones obres, les causes justes es prefereixen fer-les (i difondre-les) si es produeixen fora d el’escala de veïns. El missatge escrita mà, amb gotes de plor, dins de la botela segueix surant mar enllà a l’espera que algun veí, conegut o no, el reculli i l’abraci.