La salut mental és un d’aquells problemes que es mouen en el terreny dels tòpics fins que toca viure’ls en pròpia pell. És aleshores quan tot el seguit de premisses associades a aquesta circumstància esdevenen reals i, molt sovint, fins i tot més transcendents que quan es circumscrivien al terreny teòric. Abordar sense embuts el tema i portar-lo fins a extrems aparentment impossibles és una de les virtuts de La dona del tercer segona, un text de Víctor Borràs que, a més, facilita a Àurea Márquez una plataforma des de la qual desplegar el seu bon fer actoral.

La dona del tercer segona és un monòleg en la qual una veïna ‘compareix’ a la reunió de la seva comunitat de veïns per admetre que l’incident que s’hi ha registrat és, indirectament, culpa seva i, més important, demanar-los un favor extremadament controvertit davant del qual els veïns —el públic en aquest cas— no poden quedar indiferent.

Borràs encerta en dosificar la càrrega de fons de manera que l’espectacle s’emporta per endavant tot el que troba i dibuixa molt bé el personatge central i únic per afegir al conjunt tot un seguit de lectures que permetin als espectadors fer-se la seva pròpia composició de lloc. Qui té problemes de salut mental? Els problemes de salut mental són individuals o resultat d’un context? S’irradien fins a esdevenir col·lectius?

Aquest monòleg in crescendo acaba convertit en un veritable tour de force de Márquez, defensant el seu personatge a capa i espasa, amb una enorme energia i, sobretot, amb un gran encert tècnic. I això que la seva creació és perillosa. La protagonista es mou en aquell fil tant prim que separa la versemblança de l’esperpent i guanya la partida. La seva és una gran interpretació, pròpia de la gran actriu que és i cal agrair a Ivan Benet, el director, que hagi sabut treure tot aquest suc i, a la vegada, l’hagi contingut per evitar que s’esbarriï.

L’escenografia de Clàudia Vilà i les projeccions d’Anna Oset aconsegueixen, per si tot plegat no fos prou, afegir més capes de discurs a la proposta, reforçar-ne l’element tràgic i, en definitiva, portar el conjunt un punt més enllà.