Les reunions de comunitats de propietaris s’han introduït d’un temps ençà al teatre segurament perquè l’habitatge i els seus problemes s’han convertit en una qüestió d’urgència social. Ja en van parlar fa uns quatre anys els de La Calòrica amb aquella obra sobre el canvi climàtic de títol més que llarg, «De què parlem quan parlem…», etcètera, etcètera, però que amagava el conflicte d’un edifici amb els baixants fets una quisca per als del local d’assaig.

Precisament també en parlen ara mateix els de la companyia Epidèmia Teatre, amb una versió bufa i rebufa de «Les Noces de Fígaro» al Teatre Akadèmia. I n’havia parlat l’autor Víctor Borràs Gasch amb l’obra «La dona del tercer segona», estrenada el 2021 dins el Grec a la Sala Atrium, reconeguda després amb raó, tant per la seva temàtica, com, sobretot, per la interpretació imponent de l’actriu Àurea Márquez.

És una bona notícia, doncs, que la companyia Teatre Nu no hagi deixat al rebost aquesta peça, «La dona del tercer segona», i després de la represa d’una gira, que s’hagi instal·lat ara, només amb funcions els dilluns i dimarts, a l’Espai Texas, en una altra de les recuperacions de muntatges que es mereixen una segona i una tercera oportunitat.

El dramaturg Víctor Borràs Gasch planteja en aquesta obra una qüestió sovint amagada sobre la salut mental i com això afecta els que envolten el jove amb el transtorn diagnosticat i com pot afectar o com pot ser percebut pels que conviuen en un edifici comunitari.

«La dona del tercer segona» té com a protagonista una mare que treballa de dependenta en una carnisseria de supermercat, que es troba a la ratlla de la cinquantena i que, a l’hora del torn obert de paraula de la reunió de veïns es veu obligada a treure la cara perquè el seu fill, d’uns vint-i-tants anys, afectat per la malaltia mental, ha fet malbé, en un atac incontrolat, totes les bústies del vestíbul, justament pocs dies després que la comunitat havia decidit renovar-les per unes de noves.

Allò que, en un altre cas, es consideraria un simple acte de vandalisme, aquí pren un caràcter diferent que afecta no només la mare que ha de treure la cara davant del veïnat, sinó que apel·la a la consciència de tots els altres veïns.

Més que una justificació, la Raquel, aquest és el nom de la protagonista que interpreta l’actriu Àurea Márquez, fa una confessió en veu alta. I en un discurs d’aquells que no es poden resumir amb una frase administrativa a les actes, parla amb una profunda sensibilitat del transtorn que pateix el seu fill, del patiment que l’afecta com a mare, dels esculls que troba en els ajuts que omplen la boca dels polítics dels departaments socials de torn però que són una mentida quan es posen sobre el paper i no arriben mai als afectats, i de la responsabilitat que la societat en conjunt té sobre l’actitud de rebuig comunitària que a vegades es viu i sobre la tan sovint experimentada mala gestió de l’administració.

La força de la posada en escena, superada amb escreix per Àurea Márquez, té el suport de la projecció al fons del fill de la Raquel, en un videomapatge d’Anna Oset, que compta amb la col·laboració de l’actor Samuel Manrique i que ajuda a no deixar en l’anonimat el rostre del fill de la Raquel que es converteix, en el fons, en el protagonista absent del drama domèstic.

Cada funció d’Àurea Márquez es converteix en una mena de reunió d’escala on els espectadors només poden callar i escoltar, però no quedar al marge d’un conflicte personal aliè que potser havien resolt posant-se una bena als ulls, deixant de saludar el jove malalt mental per evitar qualsevol reacció inesperada i fer, en canvi, la gara gara a la mare com si no passés res.

Sembla que «La dona del tercer segona» va néixer a partir d’una experiència viscuda o coneguda de l’autor o la companyia. Pel temps transcorregut des de la seva estrena, ara pot semblar ficció, però continua traspuant molta veritat i un punyent realisme, una veritat i un realisme que l’actriu s’ha fet seus i que, amb la mà destra de la direcció d’Ivan Benet —actor també que coneix prou bé els perills de l’escenari quan s’hi deixa un intèrpret en solitari— s’enlaira fins a trobar el punt àlgid del drama que viu la dona del tercer segona, amb un passat de maltractament, lluitant per mantenir tota sola la casa, amb poca capacitat de paraula i amb pocs recursos per resoldre els intríngulis burocràtics.

«La dona del tercer segona» és tot un retrat sociològic que també podria recordar el que l’autora Marilia Samper va estrenar a la Sala Beckett uns anys abans amb el títol tan enganyós de «L’alegria» i on, allí, un fill amb paràlisi cerebral, és el leit motiv d’una altra petita comunitat de veïns, un espai urbà multitudinari tan poc explorat com ric en multitud de petits drames que conviuen amagats sota l’estora tot i que siguin coneguts de tothom qui els trepitja.