Sí, i a respirar bé. I profundament. Per què si no, avís per a navegants, pots arribar a ofegar.te veient “La dona del tercer segona”. I no, no és per incomoditat, ni per la calor, sinó per què com a espectador et sentiràs interpel.lat des del primer minut…vaja! què dic com a espectador? no, com a participant en una imaginària assemblea de veïns. Què avorrides són, oi? Doncs aquí no. Per què quan ja portes una bona estona discutint de pressupostos o altres, i quan semblava que ja podries marxar a sopar…apareix aquella veïna amb la qual has coincidit poques vegades i que per descomptat, mai no havia acudit a una assemblea d’aquesta mena.

I vé a parlar.nos, segurament d’allò que ja sabem. I vé a demanar.nos vàries coses: que l’escoltem, que intentem comprendre.la, que aportem alguna solució, ajuda o fins i tot ens demanarà quelcom sorprenent.

Per tant, aquesta angoixant i claustrofòbica “Dona del tercer segona” no és solament un monòleg sinó un enfrontament Àurea Márquez-resta de veïns. Una dona que passa per diversos estats en el seu “speech”: des de la timidesa per parlar en públic a convertirse en la portaveu d’un crit desesperat que deixarà al veï/espectador certament tocat. Per tant, l’objectiu està complert: la desesperació que sofreix la protagonista per un problema familiar, atribuïnt la culpabilitat no solament a aquesta situació i a ella, sinó a qui l’ha pogut crear, i que també pot venir donada per la seva situació monoparental, per maltractaments o pel menyspreu que ha generat la qüestió entre la comunitat. Per tant aquí rebrà tothom, fins i tot un sistema sanitari que de vegades es treu de sobre els problemes.

Dura, sense concessions, amb una Àurea Márquez pur lament, pura cataracta d’emocions, i que al meu entendre broda una de les seves millors interpretacions. I és que ella sí que sap respirar.