Fer una crítica sobre ‘Idiota’ podría ser el treball més fàcil que he fet fins ara: el text és rodó, les interpretacions magnífiques, és una obra divertida, atrapa des del primer moment… I si al damunt hi afegim que no es pot explicar res de l’argument… doncs adéu!

Va, faré un esforç. Començo per Jordi Casanovas, autor i director de l’espectacle, un dramaturg que no para de sorprendrem. Ara mateix, mesos amunt o avall, té 37 anys. Doncs ha escrit 35 obres! És a dir que si hagués seguit un ritme normal, hauria començat a escriure als dos anys. Però com que obligatòriament les ha escrit a un ritme més apretadet, diré que sorprèn com les seves peces tenen la particularitat de ser molt diferents. Per posar-ne alguns exemples, la ‘Trilogia Catalana’ parla de nosaltres des de diferents àmbits i estils; ‘Ruz-Barcenas’ és un exercici de teatre document; ‘Hey Boy Hey Girl’ és una versió -no estrenada a Catalunya- del ‘Romeu i Julieta,’ portada al Reality Show televisiu; ‘L’home amb ulleres de pasta’ era un autèntic thriller… Però tenen una cosa en comú: la dèria del dramaturg per seduir el públic amb coses que el toquin d’aprop i que plantegin reflexions.

{Idiota} ens toca i molt. I per diferents costats. Però no ho sabrem fins al final. Aparentment assistim a un experiment científic molt ben remunerat, al que un hom,e que s’ha arruïnat amb el negoci de la seva vida, s’ofereix a participar per intentar sortir del pou. Com arribem atrapats fins al final si no sabem de què va? Doncs anem resolent els problemes que la científica proposa. Alguns els encertem, altres no… El públic hi participa des de la butaca i, quan l’encerta, ens adonem de la seva satisfacció . També riem, ens indignem amb l’entrevistadora, patim per ell…Vaja, que estem molt atents al que passa. I intrigats! Recordo que quan vaig sorti de ‘Vilafranca, un dinar de festa major’, vaig pensar que era el millor que havia escrit. Després de ‘Idiota’ ja no ho puc dir. Ell escriu així. Diferent. Ben moblat. Rodó.

Pel que fa als intèrprets tenen un nivell que poc em queda per dir que no soni a tòpic. Diré, per exemple, que si a {El Rei Lear} vàreu descobrir un Madaula inusual, aquí en trobareu un altra radicalment diferent. I pel que fa a l’Anna Sahun, lamento no veure-la més sovint als teatres per poder fer comparacions d’aquestes. Però si us dic que fa de dolentota, de dona segura, de filla de puta… Penseu que s’assembla a la Lidia Almeida, oi? Res a veure. No ho és i ho fa molt diferent. Tant fàcil que li hagués estat fer de Lídia!

Ara si que he dit prou coses, no?