Hi ha poques obres en què un s’hagi de mossegar, sisplau per força, la llengua a l’hora de parlar-ne. Qualsevol pista, indici o petit detall que se’n desveli pot trencar la incògnita que acompanya els espectadors durant els setanta-cinc minuts de la trama.

Que l’autor Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) recorri a la comèdia negra, al thriller psicològic i a un argument que no para de fer pujades i baixades intentant resoldre els enigmes que planteja no és estrany perquè hi té habitutats els espectadors. Però sempre hi ha un “encara més dificil”. O, dit d’una altra manera, un “encara més sorprenent”.

Un servidor, doncs, només es veu autoritzat a explicar que l’obra reuneix dos personatges singulars en escena: una psicòloga d’origen alemany —¿això es pot dir, oi?— i un voluntari sota remuneració i contracte signat per enfrontar-se a unes proves psicològiques que formen part d’un treball de camp experimental sobre fins a quin punt el cervell humà pot reaccionar en una direcció o una altra, segons com bufi el vent.

Quan es parla d’una obra d’aquest gènere, la temàtica aparentment científica pot allunyar alguns espectadors que se’n sentin reticents. Ben al contrari! La manera de tractar la qüestió no deixa de banda un to de comèdia que fa que els espectadors empatitzin de seguida amb els dos personatges i no es pugin retenir a l’humor subjacent que hi ha darrere dels primers diàlegs. (…)