Darrera
la brillant peça de Rebekka Kricheldorf ressona potent la veu de Txèkhov.
Kricheldorf ha fet una relectura de Les tres germanes servant els caràcters
dels personatges principals i traslladant-los a l’Europa contemporània. Els
germans Freudenbach són els hereus d’una elit cultivada i exquisida que en
algun moment del segle passat van pertànyer a la classe dominant. Ara suren a
la deriva en un món que abominen, incapaços de prendre el timó de les seves
pròpies vides. L’obra està estructurada a partir de tres aniversaris consecutius d’Irina -la
germana cridada a brillar en el camp de la filosofia que no acaba de cloure els
seus estudis. Els germans repeteixen cada any la mateixa patètica celebració. La mirada de
Rebekka Kricheldorf sobre la decadent família i el seu entorn és implacable: la
ironia es torna sarcasme i tot agafa un tint grotesc. Jordi Prat ha centrat
l’escenari involucrant d’alguna forma al públic en l’escena. Aquesta disposició
afegeix també noves formes d’entrar dins l’espai escènic perllongant-lo.
S’aconsegueix donar dinamisme a un ambient dens i pesant. Encara que la clau
d’aquest espectacle es troba en el magnífic elenc. Rosa Boladeres fa de la
Irina una diletant alcohòlica fascinant, a cavall entre una pretesa ingenuïtat
i el verí de la seva llengua. L’Andrei de Joan Negrié, tant diletant com la
seva germana, és la personificació del “tantsemenfotisme”. Anna Alarcón és
Masha, infeliçment casada i enamoradissa, és incapaç de deixar la seva zona de
confort, per petit que aquest sigui. Olga, la germana gran que carrega sobre
les seves espatlles el pes de la família, està interpretada per una Victòria
Pagès que ha sabut destil·lar tota l’amargor de seu personatge i servir-la a
petits glops. En aquest nucli hi entraran Georg i Janine o Albert Triola i
Miranda Gas. L’un encarna la fascinació que exerceixen els Freudenbach, l’altra
el pragmatisme sense escrúpols de qui se sap menyspreat. Miranda Gas entra
trepitjant fort en aquesta tragicomèdia i en surt vencedora, mal que ens requi
la seva grolleria, els seus fills són els futurs Freudenbach. Jordi Prats ha
fet d’un bon text, una magnífica posada en escena i l’elenc l’ha convertit en un
espectacle imprescindible que hauria de tenir un llarg recorregut. Quan tinguin
l’oportunitat de veure’l, fixin-se també en el vestuari que ha dissenyat Miriam
Compte en estreta connivència amb l’escenografia d’Enric Planas.