Diuen que els clàssics ho són perquè, al
contrari que les modes, mantenen la seva vigència eternament. Txèkhov és un
clàssic. Les seves tres germanes ho demostren. Fins i tot en l’època actual,
saturada de mòbils, de música a tot drap, de depressions i de tants altres
signes de la vida més moderna, la Irina, l’Olga i la Masha no deixen de
posar-nos davant d’un mirall i fer-nos pensar. La versió de la dramaturga
alemanya Rebakka Kricheldorf ens tanca en l’estança d’aquesta família
patèticament estancada, any rere any, aniversari rere aniversari. Sempre els
mateixos problemes, sempre els mateixos regals.

És com si, físicament, inclús, es mimetitzessin
amb aquella gàbia de parets de paper estampat. Ni la irrupció de la nòvia del
germà, ni dels nens ploraners i exigents; ni l’aire fresc (que no ho serà, de
fresc) de l’amic Georg podran trencar la dinàmica (estàtica) d’una família
patèticament acomodada. I pensem que cada dia de la vida dels Freudenbach (les
tres germanes i el germà) és com el dia de l’aniversari de l’Irina. I ella
mateixa diu, en un moment donat: “Quina merda d’aniversari!”

Són molts els elements que fan de l’obra un
èxit. Per una banda, obligatòriament, les interpretacions dels sis personatges.
Ens els creiem, ens n’avergonyim, ens hi reflectim, ens fan riure i ens fan
plorar. El text, àgil i pervers, diria, amb repeticions que situacions i
conceptes que converteixen en una muntanya qualsevol intent de fugir d’aquella
rutina horrible: les trucades suïcides que rep el Georg; les prohibicions que
pateix l’Olga… I l’escenografia, que regalima fins a utilitzar, puntualment,
la platea, i representa aquesta casa trista, decadent, hermètica.