Rebekka Kricheldorf ha escrit una versió de Les tres germanes molt eficaç. Ha desvestit els personatges de la malenconia de Txèkhov i els ha posat un nihilisme imperant. Les picades d’ullet al dramaturg rus són contínues però amb una comèdia prou pròxima, que no exagera en aire farsesc (Txèkhov sempre deia que escrivia comèdies i que tothom les llegia com a drames socials) i que manté algunes incògnites per captar l’atenció de l’espectador. El treball a la direcció de Jordi Prat i Coll és, també, molt fresc. Certament, per moments sembla que els actors argentinegin, amb unes situacions hilarants que poden evocar a El loco y la camisa, per exemple. Hi ha una molt bona química entre els actors, que supera les fílies i fòbies dels seus personatges. El joc és constant. La situació de bloqueig és la mateixa que la de l’obra original però ara, ni tant sols confien en resoldre el viatge a Moscou. La seva vida no té manera de redreçar-se. Només amb la fantasia de Pippi Langstrum o d’Alícia al país de les meravelles es pot viure mandrejant, filosofant sobre el tot i el re,s sense patir per tenir menjar a la nevera.

La posada en escena a dues bandes és efectiva. Sobretot gràcies a la capacitat dels actors a fer uns personatges empàtics (encara que, puntualment, antipàtics, egocèntrics, covards…) amb els seus instants de lluïment, amb uns monòlegs que, sense buscar una brillantor literària, traspassen un devessall d’imatges que fan còmica i próxima la situació. La seva, és una felicitat caduca. Any a any, Cada cop se senten més al fons d’un pou del que no troben manera de sortir-ne. Però si això genera pànic en Olga, Irina i Maixa de Txèkhov, aquestes tres protagonistes d’avui se’n riuen amb cinisme de la seva desgràcia. I Andrei s’hi suma en comprovar que la seva dona l’aparca fent de cangur. Són, tots plegats, uns personatges solitaris incapaços d’actuar per allò que els fa il·lusió: El destí texkhovià, els ofega. cinisme i mala llet servida amb un humor molt humà. Molt recomanable.