Oblideu-vos de Moscou; a l’existència d’aquestes tres germanetes, ja no
hi ha cap Moscou en perspectiva. Les altres tres germanes , aquelles a les
quals Txèkhov va convertir en protagonistes de l’obra mestra revisada aquí amb
gran enginy i fidelíssima  llibertat per
l’autora alemanya Rebekka Kricheldorf, encara es podien enganyar de tant en
tant a elles mateixes, fixant-se com a objectiu tornar a una Moscou convertida
en metàfora d’aquella felicitat perduda dels dies de la infància i la primera
joventut. I encara podien començar la seva obra amb una reunió amb els amics i
la família en la que encara es podia creure també en una certa esperança de
canvi, una possibilitat d’escapar de la xarxa de frustrant  decepció en la qual estava caient la seva
vida.

Però per a l’Olga, la Irina i la Maixa de
“Villa Dolorosa” ( i déu n’hi do, el demolidor títol original  que Kricheldorf li va posar a la seva tràgica
comèdia amb arrels txèkhovianes) , la festa s’ha acabat abans de començar: en
aquesta Villa Dolorosa ben necessitada d’una reforma urgent abans que comenci a
caure’s a trossos, els dies de festa de debò ( 
parlo de la festa alegre plena de convidats amb el quals ve molt de gust
posar-se a ballar, i no de la trista vetllada etílica compartida amb els
tristos rostres de sempre) , són ja un simple record.

Així, és com ens trobem a les germanes (i al
seu germanet amb vocació literària, que també corre per aquí )  tot just entrar a La Villarroel. Mentre ens
acomodem al nostre seient i ens conviden a fer un tast del pica pica de la seva
celebració (avui la Irina en fa 38) , ja ens deixen ben clar que l’ambient de
la festa està tan ensopit com elles mateixes. I a sobre, tal i com apunta
l’Olga – que sent com és l’única que treballa en aquesta família, bé hauria de
tenir dret a decidir quina música sona a les festes- , aquí no hi ha qui balli,
amb aquesta música clàssica que tampoc no convida a aixecar-se de la cadira! La
Irina, per cert, es dedica ara a devorar aquells contes de la infància que quan
era nena no va poder llegir, perquè els pares eren uns lletraferits amb ínfules
intel·lectuals (prou que es veu, amb els noms que els hi va posar a les
criatures!) que preferien educar la canalla amb referències literàries més
elevades ( i es diria que aquí, Rebekka deixa anar un dard enverinant adreçat a
certa mena d’educació “progre” de rigor de vegades un xic eixelebrat ) . Doncs,
així han sortit les nenes ( i el nen, també): malgrat l’alta “elevació” dels
seus anys de formació, ara ja no poden sentir-se més ensorrades. De fet, la
paraula “suïcidi “ i l’amenaça de convertir-la en realitat, forma part del seu
dia a dia quotidià.

Dit això, potser ja no  cal afegir que Rebekka Kricheldorf
aconsegueix que la seva particular trobada amb “Les tres germanes “ de Txèkhov
resulti alhora una comèdia sovint tremendament divertida que en va plena
d’aquella mena d’humor esferidor que neix de l’acumulació de tristesa, i una
obra que encara que no ho sembli donat el ritme lleuger amb el qual ens rep,
resulta potser fins i tot  encara més
desesperada que l’original que la inspira. Kricheldorf segueix força fil per
randa l’estructura argumental del text de Txèkhov. Però en cap moment la
presenta com una adaptació, sinó que reinventa per complert amb instruments
propis aquell text. Jo, no diria pas que el fa més proper, perquè des de la
meva devoció per l’obra de Txèkhov, us tinc que dir que aquestes germanes
sempre m’han semblat colpidorament properes. El que sí diria , és que Rebecca
els hi atorga a les germanes ( i al germà, i a l’amic del germà unit en
infernal matrimoni amb una dona per a la qual l’amenaça de suïcidi forma també
part del pa nostre de cada dia) una personalitat pròpia alhora paral·lela, però
clarament diferenciada dels models dels quals han partit. I que aquesta nova
personalitat amb antigues arrels, els hi confereix  un aire contemporani ben reconeixible.

I sembla clar des del mateix moment en el qual
ens fiquem en aquesta no-festa a la qual seguiran les altres no-festes ( o si
voleu, festes gens festives , tot i que plenes del mateix humor terrible i
irresistible del qual us parlava abans) que Jordi Prat i Coll , les quatre
magnífiques actrius i els dos excel·lents actors que ens portaran d’aniversari
en aniversari, han connectat per complert amb les intencions de Kricheldorf. Aquest,
és un muntatge modèlic tant pel que fa al to com pel que fa al ritme,
modèlicament interpretat per una colla de intèrprets capaços de convertir la
desgràcia sense sortida dels seus personatges en la nostra rialla. Potser les
tres festes d’aniversari a les que assistirem no resultin gaire festives, però
aquest espectacle, sí és una veritable festa teatral.