Espaterrant muntatge d’un text hilarant de Rusiñol que posa a la picota els tripijocs dels rònecs Jocs Florals. Uns Jocs Florals que, tot i la caspa, serien prohibits, pocs dies després de l’estrena de la sàtira rusiñoliana, per aquesta apoteosi de la rancior que era -i és- l’autoritat espanyola. Ans d’entrar, podem fer-nos una idea del context polític d’aquell 1902 agitadíssim en una exposició disposada a les escales i al hall del TNC en tanques d’aquestes que la policia posa per mirar d’aturar la multitud combativa que omplia els carrers aleshores i ara. Les reproduccions de les càrregues de l’exèrcit i la guàrdia civil contra els ciutadans barcelonins d’aquella albada del segle XX (oli de Ramon Casas i dibuixos publicats a la premsa) és rabiüdament similar a les de l’albada del segle XXI. Espanya és un disc ratllat que sempre -sempre!- pretén solucionar els problemes a garrotades… 

Un cop posats en situació, s’aixeca el teló i s’espellofa una faramalla de tronades cançonetes del tardofranquisme que no toca vores, ni quarts ni hores. Passem per alt tanta coentor injustificada. Afortunadament, tota la resta és una veritable delícia. L’espectacle recolza en uns números musicals amb instruments en directe sota l’expressiva batuta de Dani Espasa, magníficament cantats per un cor virolat i uns solistes d’upa, que aconsegueixen enardir i enriolar a parts iguals. L’emoció és punyent i la riallada atronadora. Intèrprets molt ben triats, que fan espurnejar els seus personatges: Oriol Genís com a magnífic president del jurat jocfloralesc; Rosa Boladeras que treu llustre a la poetessa carrinclona i, per això mateix, guardonada; grandiosa Àngels Gonyalons la versaire que s’ha quedat sense flor; les germanes Kathy i Yolanda Sey, dues negres fascinants que fan els honors amb tota propietat a la Moreneta, les toies i les monjoies; Jordi Coll alter ego de Rusiñol que amb el seu escepticisme i ironia s’endurà la noia -i quina noia! Anna Moliner, una vegada més, excel·leix en el seu recargolant histrionisme com actriu i cantant d’una veu superdotada i d’una energia enlluernadora. En fi, memorables sardanes, memorable ball de cercolets, lúdica transformació d’un ball de ram en una processó de palmons del Corpus… Tota la càrrega paròdica lluny de rebaixar les danses i músiques tradicionals, els hi atorga una dimensió coratjosa i les dignifica. Les coreografies de Montse Colomé acaben sent un abrandat homenatge als esbarts dansaires que, nascuts en aquella mateixa primera dècada del segle passat, van salvar de l’extinció un patrimoni cultural de primera fila, per molt passat de moda que pugui estar.