Un antídot. Felicitem-los perquè el TNC ha
complert un dels seus propòsits amb la primera obra de la temporada, el
de llegir la tradició des del present, i el millor, sense caure en el
gest paleontològic. El Santiago Rusiñol que emergeix de l’amalgama de
registres teatrals presents a Els Jocs Florals de Canprosa no és un
fòssil, al contrari, és una fera viva que esgarrapa amb força la
idiosincràsia de la catalana terra. Poder riure amb i dels nostres
símbols més intocables és un luxe que cura en els temps que corren.

El
1902, l’estrena d’aquesta paròdia va causar un gran escàndol perquè es
burlava dels Jocs Florals, vehicle propagandístic del catalanisme més
pedant. Fidel a la crítica original, estirant de barrabassada però sense
arribar a la transgressió pura, el director Jordi Prat Coll ha ampliat
la seva versió amb altres fragments del Rusiñol més actualitzable –per
exemple, el monòleg La

feminista– i ha
transformat una obra de poques pàgines en un musical de gran format.
S’han afegit cançons de la tradició catalana, des de la més popular
Marieta de l’ull viu fins al Paral·lel més canalla d’El tango de la
cocaína. Resulten delirants el pròleg de revetlla dels 70 i l’entreacte
dels escortes, amb quina bingo i sorteig de cava i ¡un pernil! I el més
genial és que el boig allioli lliga gràcies a un sa desori en les
convencions escèniques, que arrela en el sainet vuitcentista i que
arriba fins als tics microfonats dels nostres dies. És com si el corpus
del TNC d’Albertí hagués cristal·litzat en el treball del seu alumne més
avantatjat.

MIRACLE MARIÀ
D’aquesta
obra se’n parlarà, i molt. Serà recordada l’expressivitat més picant
d’Anna Moliner, plomes incloses, que mereix el primer premi de la Flor
Natural. Accèssit per a Àngels Gonyalons i Rosa Boladeras per les seves
paròdies del provincianisme elegíac. Menció d’honor per al petulant
jurat que presideix Oriol Genís…, i així ens quedaríem sense violes i
englantines per honrar el superb conjunt de gairebé 30 artistes. Costa
recordar tanta rialla a la sala Gran –també algun indignat– com després
de l’aparició mariana, negra per descomptat. I tot i que a la segona
part hi sobra algun intent de relacionar el context amb l’actualitat i
hi ha vaivens de ritme per abusar del nostrat cant coral, no hi ha dubte
que la mateixa Moreneta ha obrat el miracle en aquest muntatge