L’arrencada del muntatge a la Sala Gran ja deixa clar quines són
les intencions de Jordi Prat i Coll: Construir un nou artefacte a
partir de les paraules de Santiago Rusiñol, i deixant ben clar
que l’obra tindrà el to gruixut de sainet i alhora una
inqüestionable estima per a la literatura i la llengua. I pel país.
Prat i Coll, com Rusiñol, s’abracen a les veus del poble per
poder blasmar contra els que ataquen la cultura i, sobretot, contra
els qui la volen fer bandera pel seu orgull interessos (més o menys
ocults). De fet, el tall de Canprosa té molts paral·lelismes amb
Liceistes i Cruzados de’n Pitarra, que Albertí ja li va encarregar el 2014: construir un artefacte sarcàstic d’un fet de revolada
social. Ara, Rusiñol (ell assegura que inconscientment) va furgar
més profund el dit a la llaga. I va sagnar força per allà el
1902. Veurem com cau aquesta broma, divertida i intel·ligent. Si Boadella va rebre un dels primers correctius públics, quan va atrevir-se a fer broma de la Moreneta per televisió, Prat i Coll decideix incorporar-la a la Sala Gran del teatre tingut històricament com la feu artística dels convergents. Què sana que és, aquesta revolada d’aire fresc.

La proposta no estalvia en estirabots. Perquè arrencar amb unes
màximes amb to d’Oscar Wilde (però de puny de’n Ruiñol)
mentre es ballen els temes casposos d’envelat dels anys 80 (cançons en
castellà) adverteix molt de la por de perdre les cançons pròpies,
encara que algunes puguin ser ridícules. De fet, el principi de la
segona part, en ple escalfament per a la quina se’n
fan ressó de les cançons d’agrupament escolta.
I sí, altra vegada, amb el tall ben afilat. Si una cosa s’estima
(com Catalunya, diu Rusiñol), cal riure-la. És la manera més
intel·ligent de desactivar la petulància, certament. El joc,
implica la participació activa del públic que, s’endurà un pernil
i una botella de cava si fa bona la travessa. Així de directe. 

La
mirada que s’ha posat en aquesta peça (tant maleïda) és un bon
reclam per al públic de la Sala Gran. Però també per veure quins
nous treballs es desenvoluparan a partir de joves emergents (tots
homes, si) com són Jordi Oriol i Albert Arribas amb el material de
Rusiñol e aquest Epicentre  que prepara aquesta temporada el TNC. Els Jocs Florals de Canprosa ha generat molta més empatia que aquell carregat
Llibertat! (TNC. 2013), que suposava el primer pas del dramaturg cap a una
teatralitat menys simbòlica i unes històries més d’arrel (amb
una contradicció que es va tensant). Que Rusiñol té una segona menja ho va demostrar aquella divertida adaptació de La Cubana, Gente bién que feia caricatura dels catalans que volien prosperar parlant el castellà i guanyant títols nobiliaris.

Per una altra banda, la posada en escena de Canprosa també ha fugit
d’allò tant gastat d’una companyia representant un clàssic,
per apropar-ho als dies d’avui. No ha calgut. En part gràcies a un
155, que recorda prou a les prohibicions del govern espanyol del
1902, detencions de polítics incloses. Fa de mal comparar, però hi
ha algunes cites que avui molts retuitarien a les xarxes socials: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó.!”

La dinàmica de l’espectacle és la d’un coet. Que fa un bot
d’arrencada i només afluixa per fer precisions en el seu rumb, amb
petits cops de gas. Però el somriure i la sorpresa no deixen de ser-hi en
cap moment. En aquest sentit, el treball dels actors, en bloc, és
notable. Hi ha una perfecta sintonia global en entendre de fer uns
personatges de traç gros, taujans, la majoria, que actuen de bona
fé. De fet, personatges com en Quimet (que vol adherir-se a totes
les causes, sense que hagi tingut temps d’aprendre Els Segadors).
I, és clar, entrar cançons de cuplets de lèpoca ben carregats de vici.

Pere Riera sempre diu que es va sorpendre quan va veure, a l’estrena
de Barcelona (TNC, 2013), que molts van entendre el seu drama
sobre dues dones enmig d’un bombardeig va comportar banderes a
platea i crits en favor de Catalunya. Aquesta peça també té un
punt de protesta. Però des d’un traç gros.Al final de
l’assaig general (amb públic ben enriollat) el 3 d’octubre
que s’havia convocat una cassolada als carrers, ningú va pensar en
reclamar la llibertat dels presos polítics. I això que acabaven de
retronar uns petards com si l’exèrcit anés a detenir tota la colla
dels Jocs Florals de Canprosa! És el poble el que interpreta i
assimila el que sent. Les tres hores d’espectacle passen volant. I
les provocacions, (la Moreneta no tocar-la però sí que es pot
ballar d’una altra manera i posar-li ulls marcians, davant
l’astorament incrèdul i divertit de la concurrència) estan al
límit de provocar un trasbals. Si es produeix, seran sobre les
concepcions inconfessables del Poder. El de totes les cordes.
Evidentment, Rusiñol, llibertari i despreocupat de tot (amb un ús
d’opiacis que es trasllada un personatge de l’escena) deuria
imaginar que estirant totes les puntes, faria un bon farcell al Romea. Llamp
de Deú! (algú ho havia de dir!)