Un dinar que dura 90 anys i no es fa pesat és
un dinar molt ben cuinat. Una taula parada, unes criades, una família, un gall
d’indi. Per aquesta taula desfila la nissaga familiar i desfila els temps. Sense
interrupció, sense remei. Els detalls que esdevenen llegenda, com que “en
aquestes muntanyes encara hi havia indis quan vam comprar la casa”; o com la
neu, en les mateixes muntanyes, que s’eternitza… I “quin sermó més maco”, i “quin
gall dindi més bo”, i “quin dia més esplèndid”… I el temps passa…

És important la tasca dels joves actors, que
resisteixen aquests llargs anys passant d’un personatge a un altre,
subliminalment, davant dels morros de l’espectador. Qui era una jove i
il·lusionada mare de família, sense que ens adonem, ara s’ha encongit en la
cadira i és una venerable i respectada àvia; igual que el cosí Brandon, qui de
cop ha abandonat el seu ímpetu i cal cridar-li a l’orella perquè ja és un vell
i ha perdut oïda… Una manera clara i original de plasmar el pas del temps.
Perquè el temps, protagonista absolut (diria) de l’obra, desfila inclement,
sever, jutjant-los tots. Com un travelling
que ens mostra una estampa cent per cent americana que evoluciona amb els anys
descobrint-nos com ha transcorregut el segle XX a través dels Bayard, una
família que s’acomoda, que s’enriqueix, que gaudeix de tenir fills “perquè els
necessitem a la fàbrica”, que pateix els problemes socials del país, tot
reflectint-los. Veiem el nen orgullós que s’allista amb el ‘Tío Sam’; la nena
que acabarà solterona; més endavant (el tempos, sense pietat, canvien…) un
nou membre de la família ja no acceptarà tantes convencions ni tradicions i
marxa de casa.