Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l’aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d’encara no una hora gairebé un segle de la vida d’una família benestant nord-americana del primer quart del segle passat i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany.

Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l’obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s’escapi de les mans.

L’adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l’Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l’ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l’autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n’adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort.

La taula es para en una primera escena amb dues de les minyones de la mansió dels Bayard: coberteria i mantelleria de casa bona. La primera matriarca de la nissaga apareix ja en cadira de rodes. La vellesa i la mort de cada personatge es dibuixen amb el gest, les mirades i la desaparició de cadascú per la que es podria anomenar “la porta de la mort”. Els naixements arriben pel costat oposat, diguem-ne, doncs, “la porta de la vida”, en un cotxet de criatura i amb la mainadera sempre a punt, com si la cigonya existís. Les aspiracions de fer prosperar la fàbrica dels Bayard s’insinuen en cada dinar: un hereu —per fi un nen!— representa el futur.