Brillant
idea la de recórrer la vida d’una família a través de 90 dinars de Nadal i enorme
la capacitat de portar-ho a escena amb l’elegància, ritme i deteniment que
requereix tot espectacle, però cenyint-se al requisit de condensar-ho en menys d’una
hora de funció. La companyia La Ruta 40 (que, curiositats, pren el nom de la carretera
de 5.224 km que creua l’Argentina de nord a sud) ha sabut exprimir la bellesa d’aquest
clàssic del teatre nord-americà escrit l’any 1931 pel dramaturg i novel·lista Thornton Wilder.

El públic
assisteix a l’inexorable pas del temps a casa dels Bayard i tot el que aquest porta
i s’endú capritxosament: grans moments, records, morts, naixements, etc. El
temps inunda l’escena sense oprimir-la, deixant que els anys flueixin de manera
natural i, malgrat la celeritat d’alguns quadres, sorprenentment entenedora.

En qüestió
d’un minut i mig o entre dues rèpliques poden passar 5 anys. Això demana un treball
meticulós de canvi de registre als actors, que en un tancar d’ulls han de saltar
amb precisió dins el camí vital del seu personatge. A més, tot i ser un
repartiment generós de 7 actors i actrius, s’han d’enfrontar a un segon repte:
encarnar més d’un personatge, ja que la família va creixent i conviu amb un
també variant cos de criats. I, finalment, un tercer desafiament: si bé a la dramatúrgia
original Wilder
apuntava recrear l’envelliment
físic dels personatges caracteritzant-los amb perruques i vestuari de dol, La
Ruta 40 ha optat per suplir-lo amb la mateixa interpretació. Tret d’alguna impuresa
puntual, els actors exhibeixen una representació molt acurada, que manté en tot
moment la formalitat i contenció de l’època.

L’escenografia,
bastida únicament amb una llarga taula parada i dos enormes marcs de porta, és
l’altre gran encert del muntatge i es complementa perfectament amb el vestuari de
finals del XIX. D’altra banda, els recursos per anunciar els naixements i les
defuncions són excel·lents troballes que aconsegueixen commoure el pati de
butaques amb un tacte i senzillesa admirables.

Segons va explicar
la companyia al col·loqui posterior a la funció, l’espectacle desperta reaccions
molt contradictòries entre el públic; hi ha qui riu en certs passatges, qui s’emociona
íntimament perquè s’hi sent reflectit… Sentiments a banda, és un plaer entrar
en el joc del temps que desplega Wilder, testimoniant els patrons que es repeteixen al llarg de les quatre
generacions de la nissaga i atrapant al vol les contínues intervencions que
expliciten l’omnipresència del temps. Per la majoria de personatges passa massa
ràpid, per altres passa tan a poc a poc que ni es mou, però en tot cas tot ho
cura i ho posa a lloc.