A Thorton Wilder el teniem massa oblidat, malgrat tractar-se d’un dels grans del teatre
nord-americà del segle XX. I malgrat que el mateix Orson Welles, reconeixia la
influència que havia exercit al seu cinema: a “Ciutadà Kane”, hi ha una escena
d’esmorzar matrimonial directament inspirada en aquest text, les petjades del
qual són també ben detectables a “L’esplendor dels Amberson”. Però per sort,
Wilder torna a ser ara entre nosaltres gràcies a aquesta petita joia escènica
recuperada per la companya La Ruta 40 amb notables dosis de talent i
sensibilitat. L’autor de “La nostra ciutat” ( probablement, la seva obra
mestra, i la més representada de les seves peces teatrals) i “The Machmaker” (
l’argument de la qual va inspirar el cèlebre musical “Hello, Dolly!”)  no necessita més de 60 minuts – quan l’obra es
va representar per primer cop, tot just arribava als tres quarts d’hora- per
tal d’explicar nos de forma commovedora  ni més ni menys que 90 anys de la història
d’una família que, d’una banda, i com els mateixos Amberson de Welles,  se’ns presenta com una família genuïnament
nordamericana que d’alguna manera reflecteix els canvis viscuts per la societat
del seu país entre l’últim terç del segle XIX i les primeres dècades del segle
XX. Però que , d’altra banda, és també una família com qualsevol altra més
propera temporalment i geogràficament que us pugui venir al cap. Tres
generacions passaran  al voltant
d’aquesta taula de Nadal, els comensals de la qual envelleixen davant els
nostres ulls de vegades en qüestió de segons, i sense necessitat de cap
maquillatge: també en aquest sentit, el treball interpretatiu resulta ben
destacable. I quan a aquests personatges els hi toqui fer el “mutis” definitiu
, ho faran sortint discretament per una porta lateral que, un cop travessada,
ja no pot tornar-se a travessar en sentit contrari. De vegades ( i aquest, és
un altra gran encert de la proposta) , l’angoixa dels vius fa que els ja  quasi moribunds es prenguin un temps de petita
pròrroga , i  tornin a seure a taula una estoneta
més. Però a la curta o a la llarga, i com ens passarà a nosaltres mateixos, tots
acaben dirigint les seves passes cap a aquesta porta oberta sempre de bat a
bat. I és que el temps, és l’únic veritable amfitrió  d’aquest àpat nadalenc.