CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
ecos d’una societat opressiva… en musical!
Publicat el: 4 de gener de 2017
CRÍTiCA: El despertar de la primavera
El text original de Frank Wedekind
(que, al menys que jo recordi, es va portar als escenaris catalans en
la època del retorn de Josep Maria Flotats a Catalunya, i va ser la
primera on no hi sortia com a actor, per dedicar-se per complet a
dirigir-la), ens parla d’una època que ja no existeix, tot i que
l’adjectiu ‘afortunadament’ no sé si és completament cert. Resulta molt
difícil pensa que els infants i adolescents d’avui dia tinguin una
repressió tan gran a tots els nivells, especialment en la família i
l’escola, i un desconeixement total de la sexualitat com la
protagonista, i de fet la majoria de personatges. Els que tinguem més de
50 anys potser recordarem episodis del franquisme que ens remeten a una
societat així. Però no tan exagerada. El cas és que per sorpresa, un
veu aquesta versió musical (adaptació que segueix el guió original però
es deixa al menys un parell de temes importants*) protagonitzada per
joves actors i actrius, exceptuant Mingo Ràfols i l’alternança entre
Roser Batalla i Rosa Vila, esplèdids en el rosari de papers d’adults que
van incorporant, i se’n fa creus de com els arriba al joves actuals
aquesta mena de rebel·lia que avui entenem, però que resulta tan
anacrònica.
Cal dir que vaig anar a veure dos vegades
l’espectacle, perquè la primera funció, ves a saber per quins set sous
(tenir com a espectador un mal dia, o aquella màgia del teatre que de
cop no surt), no em va fer massa el pes. Seria que la barreja d’imatges
de nois amb calça curta em recordaven, alternativament, el club dels
poetes morts, el ‘mur’ de Pink Floid o la duríssima (en el fons)
pel·lícula ‘La cinta blanca’ que retrata l’ambient fortament opressiu
d’una societat luterana, molt llunyana de la mediterrània. El cas és que
una segona revisió -cosa que recomano fer sovint, i de pas ajudem
teatres i companyies- va fer-me veure moltes més coses. Petites coses
que conformen l’esperit que s’ha volgut conferir a una història que
plantifiquen davant nostre.
No és que els
músics estiguessin millor, cosa difícil, o el Mingo i la Roser,
impagables, o fins i tot la parella protagonista Marc Flynt i Elesabet
Molet… i de pas la seva substituta, el segon dia. I tampoc es pot dir
res del repartiment. Actuen, canten i ballen molt bé. Ara bé, una cosa
que sí que em va fixar a la cadira del teatre i em va fer entrar a fons
en la història, a banda que el segon dia tot anava amb el ‘tempo’
correcte, va ser veure el Moritz Stiefel que interpreta l’Eloi Gómez.
Amb un pols contundent, et fa viure el drama dels marginats, dels que
‘no són com els altres’, de la gent que busca una sortida perquè el món
no l’accepta com és. Aquest seria el gran drama de la societat que
retrata l’inconformista Wedekind, aleshores un revolucionari que deia
coses que ara ens resulten òbvies.
En
resum, un drama extrem, protagonitzat per actors molt joves i alguns ja
mediàtics, una de les claus de la presència entusiasta de força públic
jove, que ha forçat la prorroga fins al 29 de gener que celebrem.
I
en el capítol dels aparts, una de les coses que no s’aprecien si no
t’hi fixes, és la proposta escenogràfica. Sembla molt elemental, però
tot el que apareix són pissarres i guixos, uns guixos que ens porten a
l’època escolar, i que són capaços de posar-nos en situació només sent
utilitzats pels personatges, què prèviament any ‘guixat’ tota la sala
del Gaudí, inclosa l’entrada des del Hall. Val la pena que observeu què
hi ha escrit i dibuixat. En aquesta segona revisió, la proposta em va
semblar fascinant.
I finalment, dir que la
versió (la que es fa arreu del món) obvia un parell de detalls de
l’original que cal ressaltar, perquè fan que no s’entengui prou bé algun
moment: en primer lloc la relació que s’estableix entre Moritz Stiefel i la mare de
Melchior Gabor, perquè… com si no gosaria demanar-li diners per a
fugir del poble? I la segona, no quedava del tot clar que quan al final
Melchior parla amb la Wendla Bergman, es tracta d’un moment que recorda al ‘Convidado de Piedra’ del Tenorio. I no dic res més per no fer spoiler.
La resta de moments i números musicals els teniu al Dossier de l’espectacle
Molt recomanable per a tots els públics a partir dels 14 anys.
CRÍTIQUES RELACIONADES / El despertar de la primavera
TÍTOL CRÍTiCA: El salt al Victòria eixampla el ressò d’aquest cant a la descoberta fatal de la vida
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: El salt al Victòria eixampla el ressò d’aquest cant a la descoberta fatal de la vida
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: Magnífica y cuidada producción
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Àcida frescor
PER: Francesc Massip

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: ¿Les criatures les porten les cigonyes…?
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
8