(…) ¿Les criatures les porten al món les cigonyes…? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l’autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 – Munic, 1918) qui el 1891 ja s’ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l’aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l’època, amb l’obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil». (…)

El musical, no pas de petit format —ni que hagi trobat escenari en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona— perquè reuneix quinze intèrprets i set músics, és un dels esdeveniments del gènere d’aquesta temporada amb l’avantatge que és un d’aquells espectacles per a espectadors fets, però també per a un públic adolescent, no només pels seus intèrprets sinó per la temàtica de l’obra que, ni que l’adaptació actual la situï a l’Alemanya de principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial, incita indiscutiblement a la reflexió sobre les reticències encara existents en alguns sectors conservadors sobre el sistema educatiu actual.

Al marge d’aquesta apreciació ideològica, la versió del musical que ha adaptat a un català molt viu David Pintó (Manresa, 1977) i que ha dirigit la mà mestra de Marc Vilavella (Barcelona, 1979) amb l’acompanyament en la direcció musical de Gustavo Llull (Puan, Argentina, 1969) té els mèrits escènics suficients per congregar espectadors no només entusiastes del gènere sinó també els que vulguin recuperar la història de Frank Wedekind, revisada, fins i tot diria que amb mirada contemporània, reduïda en relació a les tres hores de la peça original de teatre —el musical té una durada de dues hores— i igualment de colpidora per la «tragèdia» que amaga i que transporta els espectadors a tantes i tantes tragèdies adolescents actuals. (…)