Crítica del 10 d’abril del 2018 al Teatre Victòria

Fer una peça íntima, encara que sigui amb molts actors, convida un espai recollit. El Teatre Gaudí Barcelona va convertir-se en l’off dels grans musicals de Barcelona. Va ser una sensació. Ara, empesos per l’ànim dels Dagoll Dagom (Anna Rosa Cisquella, principalment) els d’Origen Producions s’han atrevit a pensar el seu somni en gran. Ahir ho van estrenar. L’adaptació, en la seva modèstia i voluntat torna a tensar la fibra de l’espectador. Traslladar aquest bombó al boom que demanen els grans aforaments ha estat una nova troballa. El repartiment té, ara, la capacitat d’un so que arriba nítid, amb la tremolor del personatge adolescent. o el crit del rebel. Pell de gallina, en gran format. 

El musical pateix les dificultats temporals. És cert. Perquè és impossible traslladar a l’actualitat aquesta descoberta sobre la sexualitat (avui la informació flueix sense que els pares n’hagin de ser informadors). Però ho saben trencar quan “l’això ja no passa” (la violència domèstica) que diu  Melchior Gabor, ho rebat amb exemples Wendla Bergman. I en el quadre final, ja mutant-se de joves del segle XXI. Hi ha una energia tant tràgica i tant sana que necessita de tot l’ànim. Però sobretot, perquè s’ho val. Fins i tot per als que els musicals, provoquen un cert distanciament.

L’espai escènic aprofita la idea dels cubs original i ho acompanya d’uns troncs d’arbres imponents. Una tarima al fons permet el joc a dues veus (quan Martha i Ilse expressen els abusos a casa). I una il·luminació que llença les interpretacions cap a públic, amb un joc de llums des de fons d’escena que amplia el bosc idíl·lic a tot el pati de butaques. O que dibuixa terribles ombres a un fons imperfecte. I si Dagoll Dagom va pintar la boca del teatre al 1988 de cel per a Mar i Cel, ara, l’han tunnejada de pissarra com ja van fer a les parets del Gaudí. 

Disfruteu d’aquesta primavera esclatant en parella, o en grup. O individualment. Es una oportunitat per insuflar-se d’ambició i ganes de viure. Si cal, fins a la mort més fosca.

Crítica del 15 de novembre de 2016 al Teatre Gaudí  Barcelona

Com a Per sobre de totes les coses,
aquest és un musical que es fa per què sí. Des de l’energia i la
necessitat d’afrontar-lo. Sense xarxa. Lamentablement (no és just
que hi hagi espectacles ambiciosos com aquest que vagi a compte i
risc dels propis artistes) la contradicció institucional, els dóna
molt poques sortides per ser viables. Ara, cal dir que aquesta nuesa,
aquesta radicalitat va molt a favor d’aquests treballs. Amb més
diners, s’hauria d’haver bastit igualment. Un espai nul que es va
transformant amb uns cubs, pupitres, làpides, o lavabos fogosos;
unes interpretacions directes, que esclaten a molts pocs metres de
l’audiència. Una veritat absoluta (la dels adults) que ve
contrastada per les preguntes de l’adolescència dels joves i que en
presenta una altra, menys moralista i més intuïtiva però sense la
capacitat de dominar el destí que trasllada l’acció a la tragèdia. Si l’any passat, el Gaudí va signar una divertida Sugar, (que està en cartell aquests dies a l’Eixample), ara torna a mirar ben endins i ensenyar, a contrallum, les vergonyes. Una peça molt valenta, novament.

El treball dels actors és molt
generós. Es nota, a més, que viuen el que canten. El que ballen, el
que expressen. Potser li falta alçada al teatre per projectar llargues ombres
a aquest cant romàntic, expressionista. Potser la llum blanca
marcaria més el contrast (es tira de filtres ocres i blaus i només
alguns canons de llum blancs, puntualment). Aquesta història, a
cavall de Goethe (recorda molt el patir d’El jove
Werther, que recentment s’ha vist una producció al Temporada
Alta), s’ha volgut traslladar als antecedents de la I Guerra Mundial
No hi té gaire sentit, tot i que tampoc molesti. Sí que és cert
que aquest desconeixement sobre la sexualitat no pot plantejar-se en
un temps actual, però vincular aquest descobriment juvenil al
Cabaret Voltaire (que va revoltar-se amb tot el coneixement, de les
normes classistes de la societat) no té gaire sentit. Perquè no
s’hi veu cap picada d’ullet a escena d’aquell corrent de protesta
artística i perquè els joves es rebel·len perquè el seu cos i els
seus interrogants (i el seu destí) els hi forcen a fer-ho. Però no
per una raó adulta, com els artistes del Voltaire.

La música del muntatge, sense ser enganxosa, té un ritme constant, que no defalleix. Amb balades per a l’amor i la sexualitat, per recuperar l’aire i aprofondir en la intensitat dramàtica. Són unes frases musicals que difícilment es repeteixen. I per això, gràcies a la intensitat de la trama, aconsegueix sembrar la peça de molts hits, que ben bé valdrien la gravació d’un disc. Disposar d’una banda en directe és tot un luxe, que cal afegir a aquesta oportunitat per a tot tipus de públic. És evident que el despertar de la sexualitat de bona part dels protagonistes, pot ser embrió d’una conversa interessant entre pares i fills. Des de la necessitat de revoltar-se per fer-se un mateix la identitat, s’apel·la a la responsabilitat de la sexualitat. A saber conviure-hi amb els pares, o amb els fills. 

Si vols llegir la crítica publicada al 2016 a El Punt Avui, clica aquí