Bluf

Bluf respon a la necessitat de preguntar-nos què és “exactament” el que volem i, si cal, fer el pas per mirar d’aconseguir-ho. A través d’una vintena d’escenes –interpretades per 5 actors que, camaleònicament, representen 12 personatges– desplega una trama filada per dues històries principals: la d’un noi que va néixer amb quatre dits a cada peu i que, cansat d’aixecar-se per tornar a caure, ha optat per una vida tan còmoda com insulsa; i la d’una noia que, acomiadada de la feina, se li obre de cop tot un món que fins aleshores ignorava per inabastable. La resta són la parella, unes moteres, una funcionària, un cantautor, uns empresaris... (per cert, el director de la multinacional té cap d’abella). En disseccionar l’obra es pot veure la cura amb què es presenta cadascuna de les vides, moltes de les quals són paral·leles, però poden arribar a creuar-se circumstancialment. El director de Bluf, Israel Solà, diu que la dramatúrgia (de Joan Yago) s’inspira en la novel·la gràfica nord-americana contemporània i, certament, les escenes semblen un serial de vinyetes perfectament delimitades per transmetre tot el que han d’explicar de la manera més concisa possible, tant narrativament com visual. De durades diferents, però majoritàriament curtes, algunes són només un dibuix ja suficient per avançar la història. La música i l’escenografia estàtica que permet la recreació de diferents espais contribueixen a dotar d’agilitat i ritme la peça. L’hora i mitja passa volant. La temàtica no és pas nova, però arriba tenyida d’actualitat en una societat on l’univers laboral està prou tocat i els ciutadans –especialment el col·lectiu jove– es troben ben perduts. Qui vulgui riure’s de tot plegat i endur-se més d’una sorpresa té la possibilitat de gaudir d’una comèdia tan real com histriònica, confeccionada amb un humor intel·ligent que convida a reflexionar una mica sobre qui som i cap a on anem.

Un espectacle fresc i actual, dotze històries de personatges del carrer, portat a un ritme quasi bé cinematogràfic, amb tocs de còmic, amb un humor directe i corrosiu i amb una companyia jove, a tenir molt en compte, plena de trempera i coses per dir. Vida quotidiana, elements naturalistes i fantàstics es barregen en aquestes dotze històries, en les que d´una manera o una altre hi som tots reflexats. Tot comença amb un nadó que neix amb quatre dits a cada peu, el que el porta a una perpètua inestabil.litat i ja de gran a viure acomplexat i pendent de l´ajut d´un bastó. “Diuen que per que no et caiguis tantes vegades, cal no aixecar-se, però jo prefereixo aixecar-me una i una altre vegada malgrat que torni a caure”. El fet es aplicable a tots els ordres de la vida. Una noia és acomiadada desprès de set anys a l´empresa. “Volem que sàpigues que ets una magnífica treballadora i estem molt contents amb tu, però les coses són com són i hem de reduir personal”. Un noi que fa enquestes al carrer somia en poder-se guanyar la vida com a cantant. Ha creat el personatge de l´Home Vermell  i es presenta a un concurs cantant la cançó My name is Sue, (traduïda El meu nom és Mercè), de Johnny Cash, sobre un noi al que el seu pare li posa nom de dona per que sigui un home dur i aprengui a defensar-se a la vida. Personatges quotidians, enamoraments i desanamoraments, il.lusions i perdues i la recerca continua de la felicitat, d´allò que ens rescati de la insatisfacció, de la frustració. Impressionant el final, que no desvetllaré. Com un so pot expressar molt més que cent paraules. Aquest espectacle va guanyar el premi Quim Masó 2014. Un espectacle molt recomanable per a qualsevol tipus de públic, a partir dels 15 anys. Per gent jove i no tan jove. No és un espectacle del tot rodó, però té els suficients ingredients per recomanar-lo entre el millor i més interessant de la temporada. Tots els elements estan molt ben treballats. La dramatúrgia (Joan Yago), consistent i molt ben armada. La direcció, (Israel Solà) àgil i amb gran sentit del ritme. L´escenografia (Albert Pascual), molt ben pensada per permetre tres nivells d´acció i l´interpretació coral potent i ben matisada, compaginant a la perfecció les escenes còmiques amb les dramàtiques i amb tots els elements tragicòmics d´algunes situacions. Esther Lòpez, Julia Truyol, Aitor Galisteo Rocher, Xavi Francés (corprenedor en el personatge del noi amb quatre dits) i Marc Rius (especialment brillant amb l´home de vermell i la nena que va a buscar un gelat), tots ells nascuts a la decada dels 80. Una companyia amb moltes calories M´havien parlat diversos companys-es d´aquesta nova companyia La Calòrica, i m´havian parlat molt bé. Em fa vergonya confessar que no he vist els seus anteriors muntatges (he estat un temps allunyat de l´entorn teatral), si bé en tenia molt bones referències.  Em vaig perdre per poc, però espero recuperar-les en la mida de lo possible, La Nau dels bojos (Premi Adrià Gual 2012-Festival Grec 2013), sobre el sentiment de deriva contemporani, L´editto búlgaro (Cuina Festival Grec-2012), comèdia crítica sobre un escàndol a l´Italia Berlusconiana i Sobre els fenòmens de les feines de merda (Teatre Tantarantana-2015). Us aconsellem una visita a la seva ben treballada web, www.lacalorica.com Text : [email protected]

Saber què vols, aconseguir-ho i ser feliç. Aquest desig universal i gairebé sempre inabastable, entre altres motius perquè no només demana decisió sinó sobretot saber triar l’opció adequada, esdevé el centre al voltant del qual graviten les microhistòries entrecreuades de la dotzena de personatges que protagonitzen Bluf, l’espectacle guanyador del premi Quim Masó 2014 i que, tal com estableixen les bases, es va estrenar a la sala La Planeta i dins el marc del festival Temporada Alta. Inspirat en la novel·la gràfica nord-americana, i amb el pòsit més o menys explícit d’altres obres teatrals –entre les quals se m’apareixen algunes propostes de Jordi Oriol: Prometeu no res, Big Berberecho...– i cinematogràfiques, el muntatge juga amb la superposició de plànols i la combinació d’elements reals i fantàstics –com ara el fet que un dels personatges sigui una abella–, el trencament de la linealitat narrativa que fa possible l’alteració temporal i una estructura dramàtica que recorda les vinyetes d’un còmic. El to descarat i espurnejant, l’humor càustic i el traç estereotipat dels personatges –potenciat per l’esparpillada interpretació del 3 actors (Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Marc Rius) i les dues actrius (Esther López i Júlia Truyol) que integren aquesta jove companyia anomenada La Calòrica– fan que Bluf esdevingui una comèdia actual, àcida i malèvolament divertida que hauria de poder trobar el seu espai pels teatres i teatrets d’aquest país.