Bluf respon a la necessitat de preguntar-nos què és “exactament” el que
volem i, si cal, fer el pas per mirar d’aconseguir-ho. A través d’una vintena d’escenes
–interpretades per 5 actors que, camaleònicament, representen 12 personatges–
desplega una trama filada per dues històries principals: la d’un noi que va
néixer amb quatre dits a cada peu i que, cansat d’aixecar-se per tornar a
caure, ha optat per una vida tan còmoda com insulsa; i la d’una noia que,
acomiadada de la feina, se li obre de cop tot un món que fins aleshores ignorava
per inabastable. La resta són la parella, unes moteres, una funcionària, un
cantautor, uns empresaris… (per cert, el director de la multinacional té cap
d’abella).

En disseccionar
l’obra es pot veure la cura amb què es presenta cadascuna de les vides, moltes
de les quals són paral·leles, però poden arribar a creuar-se circumstancialment.
El director de Bluf, Israel Solà, diu
que la dramatúrgia (de Joan Yago) s’inspira en la novel·la gràfica
nord-americana contemporània i, certament, les escenes semblen un serial de vinyetes
perfectament delimitades per transmetre tot el que han d’explicar de la manera
més concisa possible, tant narrativament com visual. De durades diferents, però
majoritàriament curtes, algunes són només un dibuix ja suficient per avançar la
història. La música i l’escenografia estàtica que permet la recreació de
diferents espais contribueixen a dotar d’agilitat i ritme la peça. L’hora i
mitja passa volant.

La
temàtica no és pas nova, però arriba tenyida d’actualitat en una societat on l’univers
laboral està prou tocat i els ciutadans –especialment el col·lectiu jove– es
troben ben perduts. Qui vulgui riure’s de tot plegat i endur-se més d’una
sorpresa té la possibilitat de gaudir d’una comèdia tan real com histriònica, confeccionada
amb un humor intel·ligent que convida a reflexionar una mica sobre qui som i cap
a on anem.