Un espectacle fresc i
actual, dotze històries de personatges del carrer, portat a un ritme quasi bé
cinematogràfic, amb tocs de còmic, amb un humor directe i corrosiu i amb una companyia
jove, a tenir molt en compte, plena de trempera i coses per dir. Vida
quotidiana, elements naturalistes i fantàstics es barregen en aquestes dotze
històries, en les que d´una manera o una altre hi som tots reflexats.

Tot comença amb un
nadó que neix amb quatre dits a cada peu, el que el porta a una perpètua
inestabil.litat i ja de gran a viure acomplexat i pendent de l´ajut d´un bastó.
“Diuen que per que no et caiguis tantes
vegades, cal no aixecar-se, però jo prefereixo aixecar-me una i una altre
vegada malgrat que torni a caure”.

El fet es aplicable a
tots els ordres de la vida. Una noia és acomiadada desprès de set anys a
l´empresa. “Volem que sàpigues que ets
una magnífica treballadora i estem molt contents amb tu, però les coses són com
són i hem de reduir personal”. Un noi que fa enquestes al carrer somia en
poder-se guanyar la vida com a cantant. Ha creat el personatge de l´Home Vermell  i es presenta a un concurs cantant la cançó My name is Sue, (traduïda El meu nom és Mercè), de Johnny Cash,
sobre un noi al que el seu pare li posa nom de dona per que sigui un home dur i
aprengui a defensar-se a la vida. Personatges quotidians, enamoraments i
desanamoraments, il.lusions i perdues i la recerca continua de la felicitat,
d´allò que ens rescati de la insatisfacció, de la frustració.

Impressionant el
final, que no desvetllaré. Com un so pot expressar molt més que cent paraules.

Aquest espectacle va
guanyar el premi Quim Masó 2014. Un espectacle molt recomanable per a qualsevol
tipus de públic, a partir dels 15 anys. Per gent jove i no tan jove. No és un
espectacle del tot rodó, però té els suficients ingredients per recomanar-lo
entre el millor i més interessant de la temporada.

Tots els elements
estan molt ben treballats. La dramatúrgia (Joan
Yago), consistent i molt ben armada. La direcció, (Israel Solà) àgil i amb gran sentit del ritme. L´escenografia (Albert Pascual), molt ben pensada per
permetre tres nivells d´acció i l´interpretació coral potent i ben matisada,
compaginant a la perfecció les escenes còmiques amb les dramàtiques i amb tots
els elements tragicòmics d´algunes situacions. Esther Lòpez, Julia Truyol, Aitor Galisteo Rocher, Xavi Francés
(corprenedor en el personatge del noi amb quatre dits) i Marc Rius (especialment brillant amb l´home de vermell i la nena
que va a buscar un gelat), tots ells nascuts a la decada dels 80.

Una companyia amb moltes calories

M´havien parlat
diversos companys-es d´aquesta nova companyia La Calòrica, i m´havian parlat molt bé. Em fa vergonya confessar
que no he vist els seus anteriors muntatges (he estat un temps allunyat de
l´entorn teatral), si bé en tenia molt bones referències.  Em vaig perdre per poc, però espero
recuperar-les en la mida de lo possible, La
Nau dels bojos (Premi Adrià Gual 2012-Festival Grec 2013), sobre el
sentiment de deriva contemporani, L´editto
búlgaro (Cuina Festival Grec-2012), comèdia crítica sobre un escàndol a
l´Italia Berlusconiana i Sobre els
fenòmens de les feines de merda (Teatre Tantarantana-2015).

Us aconsellem una
visita a la seva ben treballada web, www.lacalorica.com

Text : [email protected]