Saber què vols, aconseguir-ho i ser feliç. Aquest desig
universal i gairebé sempre inabastable, entre altres motius perquè no només
demana decisió sinó sobretot saber triar l’opció adequada, esdevé el centre al
voltant del qual graviten les microhistòries entrecreuades de la dotzena de
personatges que protagonitzen Bluf, l’espectacle
guanyador del premi Quim Masó 2014 i que, tal com estableixen les bases, es va
estrenar a la sala La Planeta i dins el marc del festival Temporada Alta.

Inspirat en la novel·la gràfica nord-americana, i amb el
pòsit més o menys explícit d’altres obres teatrals –entre les quals se
m’apareixen algunes propostes de Jordi Oriol: Prometeu no res, Big
Berberecho…– i cinematogràfiques, el muntatge juga amb la superposició de
plànols i la combinació d’elements reals i fantàstics –com ara el fet que un
dels personatges sigui una abella–, el trencament de la linealitat narrativa
que fa possible l’alteració temporal i una estructura dramàtica que recorda les
vinyetes d’un còmic.

El to descarat i espurnejant, l’humor càustic i el traç
estereotipat dels personatges –potenciat per l’esparpillada interpretació del 3
actors (Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Marc Rius) i les dues actrius
(Esther López i Júlia Truyol) que integren aquesta jove companyia anomenada La
Calòrica– fan que Bluf esdevingui una
comèdia actual, àcida i malèvolament divertida que hauria de poder trobar el
seu espai pels teatres i teatrets d’aquest país.