Hi ha, si no em descompto, 72 cadiretes d’escola bressol com a únic element d’attrezzo. Les col·loquen ordenadament arrenglerades els mateixos intèrprets a l’inici de l’espectacle. I aquest és el simbolisme. La companyia vol parlar, sembla, de l’educació. Però tinc la sensació que l’educació, entesa com a eina de l’ensenyament, ha quedat en segon terme i, de cop i volta, la cosa es deriva cap a remembrances de nissagues familiars i experiències personals de cada personatge, viscudes des de la infància.

Potser la companyia ha aixecat unes expectatives falses parlant de l’educació que han enganyat el futur espectador. La generació de José y sus Hermanas (el col·lectiu dirigit per Sílvia Ferrando que va despuntar amb «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos») no pot fer un remake d’aquell «No hablaré en clase», de Dagoll Dagom, dels anys setanta del segle passat, amb l’enyorat Pepe Rubianes. I no ho pot fer perquè, per a molts d’ells, l’escola inscrita en la dictadura franquista ja els cau molt lluny i, la seva, és l’escola nova pública catalana, lliure, democràtica, oberta i plural, la de la immersió, vaja, que és a l’ull de l’huracà dels que la voldrien una altra vegada en blanc i negre.

I d’aquí ve el conflicte. D’allò que s’ha entès com a educació escolar, cal passar ràpidament a entendre que volen dir educació social, cultural i política. I aleshores sí que les intervencions entren de ple en la insatisfacció generalitzada de la generació nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX i en una crítica irònica sobre el que han viscut, per què ho han viscut i on han arribat després de viure-ho.

He parlat de 72 cadiretes d’escola bressol. No hi són per atzar. La trama els té reservada una destinació final. Un altre simbolisme: de ser ninotets asseguts, cames rectes i esquena dreta, escoltant passivament els que els volen educar, passen a ser elements actius capaços de posar les cadiretes de potes enlaire i acabar fent una muntanya com aquelles de mobles vells de les antigues fogueres de Sant Joan. ¿S’entén, no, la intenció?

La interpretació dels sis protagonistes continua mantenint l’atractiu que ja es va detectar en el seu primer espectacle, el de les “sandwicheras” i els “chorizos”. Moltes de les seves intervencions són solistes, minimonòlegs, alguns més àcids, d’altres més irònics, alguns altres més pessimistes, alguns amb acompanyament acústic musical o de micròfon, un sobre patins i pal d’hoquei fent equilibris entre copes de vidre i barres de guix, i així, fins a una exhibició coreogràfica de moviment sincopat de cos sencer d’una de les actrius.

Però tot això no evita que en conjunt es tingui una sensació de dispersió discursiva, probablement per excés, amb les ganes d’encabir en una hora i mitja el que podrien haver estat sis hores, i qui diu sis hores diu sis muntatges, aprofundint i esgarrapant a fons en cadascun dels relats. Un es queda, per exemple, amb el cuquet de saber més de l’arbre familiar que sembla que està tocat per la mort d’alguns dels seus membres, i el mateix passa amb el que insinuen i apunten alguns dels altres personatges. En fi, que estaria bé que, parafrasejant el títol de l’espectacle, el contingut que amaga cadascuna de les històries es convertís, a la llarga, en una veritable arma de construcció massiva teatral. (…)