Tornen amb la seva contundència José y sus hermanas. Aquest cop, probablement, amb un discurs més ben trenat. Amb un major equilibri i coherència en el discurs que continua aclaparant i desarmant tòpics preconcebuts. Potser aquest ordre li treu un punt de l’espontaneïtat i el ritme de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos però segueix sent altament recomanable. Ara, la companyia pensa en el llast de l’educació. La que es presenta empaquetada a l’escola i també la que es viu portes endins, a casa. Es colen altres idees paral·leles de situacions que, si no són veritat, ho podrien ser i que interessen prou erquè trenquen els esquemes jeràrquics de fa dècades. 

Les veus joves d’avui són inconformistes com sempre però, ara, a més, es reconeixen contradictòries. Algunes exemples similars són els de My low cost revolution (de fet, alguns integrants són de José y sus hermanas), però també es revoluciona els ideals d’èxit a La mujer más fea del mundo i d’història a Pocahontas, o la verdadera historia de una traviesa.

En molts casos són monòlegs a públic expressats en primera persona sobre fets personals. Però també hi ha les reflexions que es llancen a l’aire, sense voler ser profètiques: denuncien la cosificació de l’alumna, la necessitat d’enquadrar-lo en un sistema educatiu (canviant per raons polítiques, per més inri) i que mai apel·la al desenvolupament de l’alumne. Voldrien cremar tots els pupitres i reivindiquen que el cos, amb les seves múltiples estètiques, modulin el futur de l’ensenyament. La construcción masiva del títol, sentencia la societat a viure segons formes arcaiques. Revolució a les aules.