Un bon dia, fa un
parell d’anys, els vuit creadors i creadores que van acabar  formant el col·lectiu José y sus hermanas es
van trobant preguntant-se a ells mateixos i a elles mateixes i a requeriment de
la directora Sílvia Ferrando allò que fins llavors no s’havien preguntat mai ni
formava part de les seves preocupacions: què dimonis en queda del franquisme a
la societat d’avui en dia? Era possible que 
aquell dictador que quan ells i elles van néixer portava ja molts anys
mort i al qual no li havien dedicat més atenció que la requerida per un tema
que s’estudia a l’assignatura d’història , hagués deixat d’alguna manera alguna
petjada a la seva pròpia existència?. Doncs sorpresa, sorpresa: sí que era
possible! I tant, com era possible! I el problema va ser que , quan més
rascaven, enlloc de fer més neteja, més grans es feien les taques del
franquisme patent i/o latent. Quelcom que d’altra banda la realitat quotidiana
no fa altra cosa que corroborar dia darrera dia: massa sovint donem per morts i
enterrats cadàvers ideològics que en realitat només es trobaven en estat
d’hivernació.

En qualsevol cas,
del descobriment fet per José y sus hermanas, com a mínim en va sortir una cosa
bona: en va sortir un excel·lent primer espectacle titulat “Los bancos regalan
sanwicheras y chorizos” que es va convertir en l’espectacle revelació de la
temporada. I és que entre els regals de la banca, la fraternitat josepina va
trobar la forma de donar-li a la rància herència del franquisme una mirada
nova, abrupta, decididament jove, atropelladament creativa, propera , plena de
ramificacions personals, exempta de tonalitats discursives tot i que no exempta
de justificada ràbia: la ràbia que dona saber que una part de l’herència t’ha tocat
també a tu, sense haver volgut mai tenir accés a ella.

I aquí seguim,
perquè si et planteges fer un segon espectacle amb l’educació que has rebut com
a leitmotiv  sabent el que saps ara ,saps
també que t’acabaràs trobant  un altre cop
i entre d’altres coses  amb l’herència
del franquisme davant dels nassos. Quelcom que no triga en arribar: la segona
escena de ”Armas de construcción masiva” , ho deixa ja ben clar. Això, després
que la primera escena deixi alhora l’escenari cobert de cadiretes d’aquestes
que trobem a les llars d’infants o a les classes dels petits de les primeres
etapes de l’escolarització: aquestes que quan hi ha una reunió de pares,
martiritzen els culs dels progenitors. Ara bé: us heu preguntat alguna vegada
què hi ha , darrera d’una d’aquestes cadires? 
Doncs José y sus hermanas , sí s’ho han preguntat. I s’han preguntat
també – si parlem d’educació, cal passar tota l’estona de l’aula a la llar
familiar- quina mena d’educació els hi ha transmès la seva família, i quines
expectatives derivades de l’educació rebuda ha dipositat en ells el nucli
familiar. I alguna de les germanes creatives de José s’ha preguntat també pels
germans i germanes desconeguts que potser té pel món i per la preocupant
tendència a la prematura mort accidental exhibida pel seu clan , quan ha
descobert que el seu cognom amagava secrets ben ocults: ja tenim en marxa un
“thirller” familiar d’aquells que si comences a estirar del fil i buscar
ramificacions  , dóna per fer una mini
sèrie televisiva!

Moltes ( potser
masses) expectatives , es posen en marxa tot just s’activa aquesta arma de
construcció massiva. I l’excés d’expectatives, porta també a una excessiva
dispersió que li acaba fent mal a la proposta. D’una banda – ja ho sabem- no
deixa de ser lògic que si et fiques en un concepte tan ampli com ara el de
l’educació tenint molt clar que l’educació desborda per complert allò que només
passa a les aules, acabis saltant de branca en branca sense saber molt bé des
de quina podràs obtenir una perspectiva més ample i transmetre millor el que
vols transmetre. Però d’altra banda, aquesta és la funció que ha de tenir una
dramatúrgia ben delimitada. I aquí és on dóna la sensació que la companyia es
deixa arrossegar un punt massa per la quantitat d’estímuls que té davant seu , sense
acabar de decidir en quins d’ells es vol focalitzar, i sense saber per moments
què fer amb la molta informació personal que els seus integrants fiquen  entre tant. José y sus hermanas torna a
aplicar amb la mateixa energia que el primer cop la fórmula que tant bon resultat
va donar llavors . I la fórmula, segueix funcionant força bé .I la companyia,
segueix creant complicitat amb l’espectador i demostrant els seus bons recursos
interpretatius. I els moments potents segueixen fent acte d’ aparició. Però el
conjunt es perd un xic massa per les branques, perdent així contundència i
rumb. Aquestes armes de construcció masiva en tenen quelcom de proposta de
transició, que confirma les bones vibracions que va deixar el primer espectacle
,però apunta també la necessitat de perfilar una mica més els propers
lliuraments.