La companyia que
va obtenir el guardó com a Revelació dels premis de la Crítica 2017 tornen a
revisar el passat agafant empenta per qüestionar el present. Amb la màxima de
“El que és personal és també polític” es presenten a sí mateixos, lligant un
seguit d’anècdotes i històries familiars per parlar de l’educació. L’educació
és, no només un dels indicadors que més ponderen en l’IDH, sinó també el pal de
paller de les societats dites de l’Estat del benestar. Però la reflexió dels
joves creadors va més enllà de l’edat d’obligatorietat d’escolarització i
altres indicadors per l’estil. Com en aquell ja mític No hablaré en clase
(1977) o en les diferents versions teatrals de El florido Pensil (1994) -salvant les
distàncies temporals i formals-, la jove companyia parla del sistema educatiu
en tant que gènesi d’una determinada societat. Tal com van fer a Los bancos
regalan sanwicheras y chorizos, fan una relectura del passat en clau personal i
informal amb llicències poètiques-humorístiques de tot tipus. La relectura
apunta cap a un sistema educatiu capaç de generar una volguda desmemòria que
constitueix el seu gran triomf. El seu espai escènic és un espai conceptual on
la cadira escolar (la típica cadireta) esdevé un mena de símbol per recrear
diferents moments. En un espai amb tarima i fons negre es situen els ordenadors
des d’on es projecten tota mena de referències personals, esquemes, arbres
genealògics, cites… materials diversos que il·lustren i els ajuden a
construir el seu discurs poc lineal; així com diferents músiques que serveixen
tan com a marc referencial, com per puntuar i ampliar les seves actuacions.
L’elenc es presenta com actors que s’interpreten a sí mateixos i se’ns mostren
com amb els seus noms propis i vestits “de carrer”. Procedents de diverses
situacions familiars, coincideixen en apuntar de dret contra un sistema uniformador
on el “portar-se bé”-lligat a l’obtenció de bones qualificacions- ha mutilat la
creativitat. Amb altes dosis d’ironia, despullen els fantasmes del passat que
condicionen un present incert. Seguint el mestratge de creadors heterodoxes que
trenquen amb la tirania del text, escriuen en i des de l’escenari el seu
espectacle que inclou coreografies conjuntes i números musicals en la recerca
d’una veritat teatral (artística) que ens faci comprendre o, si més no, pensar
la nostra realitat immediata. Conserven l’alè fresc i desvergonyit del seu
primer espectacle, l’humor i la destresa intactes i el seu compromís en tractar
temes d’indubtable calat social. Potser haurien de ajustar ritmes i
procurar-nos una visió completa de les projeccions a tots els espectadors.
Malgrat això, l’espectacle funciona i confirma les expectatives obertes.