Sota el llarguíssim títol extret de l’arxiconegut monòleg de Hamlet, hi ha un poderós exercici de funambulisme teatral que escau com el guant fet a mesura que és al cicle Memento Mori (Recorda que has de morir). Es tracta d’una proposta de teatre verbatim que depassa els límits del teatre documental per esdevenir un cant a la vida. La peça transita pel relliscós terreny de la intimitat més radical: la de la relació amb la pròpia mort, una relació tabú en la societat contemporània. Ho fa a cor obert, en unes circumstàncies dramàtiques que posen a prova tant la intenció com la solidesa de l’obra. Fent equilibris entre el dramatisme obscè i la freda distància de l’escenari, l’emoció brolla de forma natural sense subratllats ni sensibleries. L’estrena va tenir lloc el 22 de novembre dins la programació del Temporada Alta’19 al Teatre de Salt.

Alex Rigola va rebre l’encàrrec de fer un espectacle sobre el tòpic amb què la Sala Beckett celebra el seu trentè aniversari. Entomà l’encàrrec documentant-se amb tota mena d’aproximacions contemporànies. D’altra banda, s’acosta a Josep Pujol Andreu (Catedràtic d’Història econòmica de la UAB, 26 d’abril de 1956/22 d’octubre de 2019) assabentat que l’oncòleg que tractava el seu càncer de pulmó, li havien donat una curta esperança de vida. Proposa a la seva filla, l’actriu Alba Pujol -col·laboradora i amiga del director-, gravar algunes converses entre pare i filla. Aquestes converses van deixar de ser un material complementari per esdevenir el centre d’una proposta teatral que, partint de la mort, tracta de l’individualisme contemporani, del sentiment de pertinença, de les relacions d’amor i d’amistat, d’història, dels paradisos propers i dels somiats… en definitiva, de la vida; de la vida des de l’acceptació de la pròpia mort. A escena hi ha Alba Pujol, fent d’ella mateixa -un paper gens fàcil, com afirma la mateixa actriu a l’inici de la peça- i Pep Cruz reproduint les converses transcrites i seleccionades per Alex Rigola. Si Alba Pujol accepta el repte d’interpretar-se a ella mateixa, no és menys complicat el treball de Pep Cruz donant realitat escènica a Josep Pujol davant la seva filla. El mateix Pep Cruz que tants magnífics personatges ens ha regalat en la seva dilatada trajectòria, sembla haver-se reinventat com actor en les seves darreres interpretacions. Aquí es presenta com qui és i, deixant de banda la imitatio, actua com una sort de mèdium, sense escarafalls ni impostures, per portar a escena les paraules de Josep Pujol amb el que sembla compartir moltes coses.  

Una senzilla posada en escena acompanya aquests diàlegs: tan sols una taula d’un blanc asèptic amb una calavera aixafada al damunt i una pantalla. A la pantalla hi van apareixent cites de Cioran, Pinter, Camus… es barregen amb fotos, referències cinematogràfiques i un vídeo on el Dr. Enric Benito parla des de la seva experiència com a metge de pal·liatius -un document de gran valor per ell mateix. Tot plegat conforma una proposta de teatre document d’una qualitat extraordinària. Rigola fa temps que treballa per despullar els seus espectacles d’artificis, intentant destil·lar-ne una essència que l’acosti a la veritat. En aquest cas, una veritat que no és res més -o gens menys- que la constatació de la nostra finitud.