Hi ha un país del que no es torna. Ho deia Hamlet en el monòleg en què arrencava amb el “Ser o no ser”. Àlex Rigola fa un grapat d’espectacles que posa l’actor al centre, quasi impúdicament. Sigui un Txèkhov (Ivànov, Vània) o Pasolini (Who is me. Pasolini). Ara tenia el repte de costruir una dramatúrgia sobre la mort. Va enfonsar-se en la lectura mes fosca. I va trobar el desllorigador al costat, amb els actors, novament. L’obra, que coprodueix la Sala Beckett i el Temporada Alta, recull les converses sobre la mort de l’actriu Alba Pujol amb el seu pare, amb un càncer terminal. I sí. La mort és tant inaccessible que la seva porta ens desplaça a un mirall que ajuda a revisar tot el que s’ha fet i el que s’ha deixat per fer de la vida. Però, la tristor de la pèrdua de la separació, se salva amb una abraçada profunda i l’acceptació de la mort com a companya de viatge.

El pare d’Alba va morir el 22 d’octubre. Un mes després, s’ha estrenat la peça carregada de fragilitat. Rigola ha editat les llargues converses que van mantenir tots tres (el director com a catalitzador amb la càmera i les preguntes) per convertir-lo en un testament de vida. Pep Cruz posa la veu a les paraules del pare. Alba, les seves pròpies. Amb la senzillesa de la sinceritat. Honestament. Procurant mantenir una distància al dolor per no convertir la peça en moments impúdics. L’acció, despullada de cap artifici, no amaga res. Ensenya el dolor i el comparteix generosament. Potser l’Alba actriu i filla agrairia tenir un punt de metàfora o el públic mateix preferiria una representació simbòlica però la decisió de treure les ombres desjerarquitza la intimitat. Se serveix a tots per igual. (Quantes comèdies s’han representat amb actors que amagaven una malatia final o la mort la matinada abans dels éssers estimats? Aquella aplaudiment sonor el picaven només els quue coneixien el tràngol personal). Ara tothom la rep amb el sanglot absorbit per una profunda respiració. Tothom té tota la informació. En aquell dolor hi ha aquesta Vida.