“Que sigui emocionant i amb el màxim sentit de l’humor”. Això és el que va respondre el catedràtic Josep Pujol quan li van preguntar com volia que fos el seu enterrament. La malaltia estava podrint els seus pulmons i preparar l’inevitable viatge era l’únic que quedava. I sí, el director Àlex Rigola va seguir la seva voluntat a l’hora de crear aquest espectacle, segurament un dels millors adéus que pot tenir una persona. Un record del seu protagonista ja absent amb un to sincer i ple d’humanitat.

Amb aquest muntatge de títol llarg i cor calent, Rigola continua la seva particular recerca intimista des de la veritat, sumant-hi aquest cop l’experiència compartida en un dels moments més fràgils de tota existència. El que veiem a escena són transcripcions de les converses entre el director, en Pep en el seu últim tram de vida i la seva filla l’actriu Alba Pujol, que puja a l’escenari a fer d’ella mateixa. En un moment, l’Alba explica que una virtut que admira del seu pare és la capacitat de deixar-se acompanyar. Precisament, ara és ella la que comparteix el seu procés íntim amb tota la platea, un gest tan valent com generós. Això si, aquest acte passa pel filtre de Rigola, que el condueix a través dels records, les anècdotes, la poesia i les pauses, convertint la duresa del moment en un acte que traspua amor i bellesa.

El tercer gran puntal de la proposta és el personatge creat per en Pep Cruz, que interpreta les paraules del seu homònim. Paradoxalment, sobre el malalt recau pràcticament tot l’humor de la peça. El to irònic i sense pèls a la llengua, fregant l’humor negre, crea un personatge entranyable, que manté la fluïdesa i genera una sensació de  proximitat absoluta. Resulta especialment intens el moment en què recita el poema No volveré a ser joven, seguit d’un silenci, un sospir i un “òstia què bo que és en Biedma”. Ja està tot dit.

A nivell escènic, el treball podria certament haver anat més enllà. Rigola opta per la simplicitat absoluta i els pocs elements que hi ha (un cotxe teledirigit, una planta, una taula sobre la que s’asseu l’Alba) a penes es perceben. Només una pantalla li serveix al director per exposar les paraules o temes de conversa que planteja i per introduir algunes imatges i vídeos. El més destacat és el del doctor Enrique Benito, metge pal·liatiu. L’expert es dirigeix directament a en Pep per parlar sobre la naturalitat de la mort. Per a ell, l’univers és un cosmos ordenat on cada peça segueix la seva funció de manera orgànica tant en l’inici, el part, com en el final de la vida. El destacable de la gravació, una mica massa llarga, no és tant el que diu, llavor en el sentit positiu de discussions que ens podem emportar a casa, sinó el com ho diu. La serenor i la lucidesa que transmet provoquen fins i tot un aplaudiment espontani quan el vídeo s’acaba.

Quan sortim del teatre, l’obra ens deixa un regust a trobada, a la comoditat alliberadora de poder parlar sense tabús. O, com deia una espectadora a la sortida, “ho hem vist com si estiguéssim al menjador de casa”. Ha passat una hora i mitja vibrant, que ens ha interpel·lat des de la sinceritat i ens ha commogut sense que ens n’haguem adonat. Entre les veus que transiten cap a la sortida, ens sentim igual de perdudes que al principi en aquest cosmos caòtic del que formem part, però alhora una mica més reconfortades.