Diu Àlex Rigola que el teatre és una àgora, on els actors dialoguen amb el públic i que ho fan d’una manera honesta, representant-se a si mateixos, sigui amb textos clàssics o amb històries pròpies. És sens dubte una bona síntesi del que és Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. Però aquest espectacle que es pot veure al Teatre Poliorama, dirigit per Rigola i protagonitzat per Alba Pujol i Pep Cruz, no tindria sentit si Toni Casares i el seu equip de la Sala Beckett no haguessin engegat el cicle Memento Mori sobre la mort i sobre com ens enfrontem a ella. L’obra però no relata el dol, ni la pèrdua. No explica cap drama o comèdia sobre l’acceptació de la mort d’un ésser estimat. No ho és de manera directa i conscient. Però per molts espectadors acaba sent igual de catàrtic com si fos una història d’aquestes.

Viure amb temor a la mort ens impulsa a la majoria dels mortals a viure-la amb intensitat i ganes. Tal com diu Jacques Lacan en una de les intervencions audiovisuals, la mort és la força de la vida. Tots els espectadors que aquest passat divendres estàvem al Poliorama tenim una relació propera amb la mort. Tots en menor o major mesura se’ns ha mort o hem estat a prop que se’ns morís algú. I amb la Covid la relació amb la Dama de la Daga encara és més propera. Per això les preguntes que Rigola projecta des de la pantalla (l’única presència que volem d’ell, diu Pep Cruz) sobre la societat, sobre el sistema social i econòmic, sobre les relacions afectives, sobre el sentit de la vida i sobre moltes qüestions existencials, ens les fem nostres, les passem pel nostre prisma experiencial. L’Àgora, que deia Rigola. Però en aquella sala (potser massa gran i distant per un espectacle que busca la proximitat amb el públic) s’explica la història de vida del Josep Pujol, catedràtic d’economia i pare de l’actriu Alba Pujol.

A finals d’octubre farà un any que el professor va morir, però abans de fer-ho va acceptar ser l’objecte d’estudi de Rigola sobre el muntatge que estava preparant sobre la mort. Portava ja mesos batallant contra un càncer terminal que no li donava més d’un any i mig de vida i li va semblar engrescador deixar testimoni del seu llegat vital amb la lucidesa que hom té en aquest moment. Però el punt d’inflexió és que aquestes reflexions les comparteix en un diàleg franc amb la seva filla. L’Alba tenia una relació molt propera amb el seu pare i moltes de les lliçons que imparteix Josep Pujol, encarnat amb la presència i la veu de Pep Cruz, ja se les sabia. Però per Pujol aquest espectacle sintetitza en gran part el pensament del seu pare. Un best of. Bé, millor dit, un best thoughts. Però precisament la presència de la filla canvia el focus d’interès. Cada funció que fa Alba Pujol deu ser un nou comiat al seu pare. Una catarsi contínua. De fet, per boca del Pep Cruz/ Pujol explica que tot el que fa la seva filla, sigui escriure o fer un curs de fotografia, incideix de manera directa en la seva carrera com a actriu, que tot són eines. I parir un espectacle com aquest, amb el teu pare acomiadant-se de la vida cada nit, és un exercici d’ofici i de vida encomiable.

Val a dir però que el conjunt total de l’obra em va deixar més aviat fred. Mentre al meu voltant hi havia gent que al final de l’obra aplaudia amb entusiasme els actors amb emoció, jo em recreava més sobre el debat d’idees exposat dins el meu cap. Hi torno amb l’Àgora que diu el Rigola. El diàleg franc, la compartició d’idees i sentiments. A veure, la posada en escena és talment com si fos una espècie de conferència: dos ponents i un ordinador en el qual es van projectant vídeos. Però malgrat tot hi ha una connexió directa amb el que s’explica i hom pensa en els seus. De fet, el meu pare ja n’ha viscut uns quants, de càncers. Així que, no vaig poder deixar de pensar, de transportar el meu pare en aquell escenari. I d’entendre les reflexions del professor Pujol des de la meva òptica i des de la del meu pare. Però llavors va venir la bufetada. La intervenció del Dr.

Enric Benito, oncòleg i especialista en cures pal·liatives, em va generar un rebuig insuportable. La seva xerrada sobre la transcendència, sobre com abandonem el nostre cos en l’últim alè de vida, tota aquesta xerrameca em va treure de l’experiment. Com pot parlar d’aquesta manera? No hi crec jo en tot això. I encara menys el meu pare. És que així hem d’encarar la mort? Això és el que ens vol dir Rigola? Tanmateix, al cap de poc, vaig entendre l’absurditat de la meva indignació. Jo no era l’Alba Pujol, ni el Pep Cruz/ Pujol era el meu pare. Aquest missatge només podia servir al professor Pujol. I malgrat tot, l’enuig encara em dura. Val a dir que devia ser l’únic de la sala, ja que la intervenció del Dr. Benito va ser aplaudida amb fervor durant uns segons abans que l’Alba Pujol i el Pep Cruz/ Pujol s’esfondressin en una càlida abraçada.

Malgrat aquesta bufetada, aquest replantejament d’allò que estava veient em va portar a gaudir de l’obra d’una altra manera, dibuixant ara sí el personatge del Josep Pujol a través de la dramatúrgia i les interpretacions. I en aquest cas resulta estrany veure la contenció i la naturalitat amb què l’Alba Pujol relata tot el procés de l’obra. Fins i tot aquells aspectes potser més íntims i emocionals els relata en la mateixa postura, somrient, en pau, serena, però d’una manera potser massa asèptica. Tot i que, és molt difícil jutjar la interpretació d’una persona que parla del seu pare mort. El procés de creació, en aquest sentit, ha d’haver estat molt curós amb els sentiments de l’actriu. Suposem que les emocions més íntimes (tot i que també cauen llàgrimes) se les deu quedar per ella. Aquest país no descobert… és un espectacle que, com a mínim, no fa pornografia emocional.