En algun dels meus llibres m’he referit a les sorprenents picades d’ullet que el nostre món fa, conscient o no, a la tardor medieval. El cicle Memento mori de la Sala Beckett n’és una mostra flagrant. De fet, el segle XV suposa, a Europa, una apoteosi del pensament sobre la mort, amb l’eclosió de les danses macabres i, molt especialment, amb l’aparició del best-seller de l’època: L’art del ben morir, el llibre més publicat entre els incunables (això és, entre els volums impresos abans de 1500).

L’últim espectacle que ha confegit Àlex Rigola explica magistralment la millor manera possible de morir: celebrar la vida! Estem davant d’un espectacle impactant, senzill, directe, net i diàfan, res a veure amb la foscor que hom associa a la mort. L’espectador quedarà reconfortat perquè s’ha parlat del fet de morir amb bon humor, coratge, serenitat i lucidesa. I tot gràcies al testimoni vívid, proper, generós i clar de Josep Pujol, el pare de l’actriu que fa d’ella mateixa enfundada en un mallot negre amb l’esquelet pintat, com la cèlebre comparsa de Verges, que va acceptar el repte proposat per Rigola de vehicular la conversa amb el seu progenitor durant els darrers mesos de la seva vida, mentre un càncer de pulmó feia imminent el traspàs. Pep Cruz, en l’actuació més memorable que li recordem, interpreta el pare, amb qui comparteix edat i conviccions, i el diàleg entre ell, la pantalla de fons (diguem-ne Rigola) i l’Alba Pujol va creixent, esponerós, colpidor i intens, en una experiència de vida que transmet des de l’escenari la realitat més crua i entranyable i arriba a l’espectador com un tsunami d’emoció i reflexió. Un comiat entre pare i filla absolutament real i commovedor, que acara la imminència de la mort amb una rotunda afirmació de vida, integritat i fortalesa interior que deixa conhortat tant el qui se’n va com els qui es queden. Perquè Josep Pujol Andreu, catedràtic que va ser d’història econòmica de la UAB, fa la seva última lliçó magistral, amb el mateix aplom, ironia i comunicabilitat amb què regalava els seus alumnes, però sobre la veritat punyent del seu inevitable viatge al país d’on ja no es torna. Com deia Antonin Artaud, “la mort és una història que hauria de viure viu”. Com que això no ens ho contarà ningú, l’únic que ens hi aproxima és el rebot de vitalitat que ofereix la proximitat indefugible del final, i la difusió de l’aprenentatge que es genera entre els interlocutors i l’audiència. Una lliçó rubricada per la que fa a través d’un vídeo l’oncòleg mallorquí Dr.Benito dedicat els darrers anys a assistir les cures pal·liatives, de fet un ofici ancestral, l’acompanyador, la persona que ajuda els que estan en el tram final a acomiadar-se plàcidament. En resum, un cant a l’amor i a la vida tot acarant sense tabús la mort. Imprescindible!