El FITT celebra la seva adolescència a cops de ventall

Publicat el: 10 de setembre de 2026

Els ventalls van ser els grans protagonistes d’un FITT. Noves Dramatúrgies (Festival Internacional de Teatre de Tarragona) que ha complert 13 anys sota un sol de justícia. Del 2 al 5 de setembre, públic i artistes van suar la cansalada. Que li ho preguntin a Divax Drac i Drag Steinburg, que van animar el vermut patint amb els seus generosos pelucons al sufocant astre. O als integrants de Sound de Secà i el seu vibrant Laralaila, que va acabar tot el públic cantant. El preciós passeig de les Palmeres al costat del Mediterrani va tornar a ser l’epicentre del festival que organitza la Sala Trono, sota la direcció de Joan Negrié. Llàstima que la brisa marina va brillar per la seva absència, i es van trobar a faltar més ombres. En qüestió de números, el balanç és molt positiu, superant els de l’any anterior: 87% d’ocupació en els espectacles de pagament i més de 8.200 assistents. Una variada programació, amb peces de notable qualitat, que rescatava companyies i artistes de passades edicions: 16 obres en les quatre jornades. Va haver-hi moments d’emoció, reflexió, sorpresa, divertimento, riures, música i reivindicació LGTBI. I els sopars en comunitat, una gran iniciativa que continuen agraint els espectadors.

L’esclat festivaler va començar el dimecres amb Bomba va, de l’artista Glòria Ribera. Cuplets en les trinxeres. Abans els carrers es van il·luminar amb Dons de llum, de la companyia Gisela de foc, mentre La sicària Dj Truck detonava decibels de música funk i disc. El debat i la reflexió van arribar amb peces centrades en l’univers juvenil. Xavals d’entre 17 i 22 anys, sota la direcció de Juan Ayala i Miguel Oyarzun (companyia madrilenya Unavezenlavida) van despertar consciències amb Colapso, ser joven ante los límites del crecimiento, una creació col·lectiva sobre el canvi climàtic i el tempestuós futur que s’acosta a la que va seguir un molt interessant col·loqui. En Adolescència infinita, els valencians de Pont Flotant van buscar l’empatia del públic amb uns xavals, representats per ninots en una creativa posada en escena, que són com són. És a dir, capritxosos, impulsius, egoistes, irrespectuosos… Però com érem nosaltres a la seva edat?, ens pregunten els creadors. Joventut en l’escenari però escassa en la platea. Assignatura pendent d’un festival que, encara que abraça les noves dramatúrgies, enganxa més a un públic veterà. En les nits musicals gratuïtes sí que va baixar el rang d’edat. Rafa Gordillo va tornar a ficar-se al bailongo públic en la butxaca (ja va estar l’any passat) amb una fórmula lúdica infal·lible: Frikibingo. Un mix de hits i cultura musical. La nit del tancament Califat ¾ ens va ensenyar la de l’Andalusia moderna, popular i mestissa.

Pere Faura (Foto de Tristán Pérez Martín)

Pere Faura es va obrir en canal i va sortir de l’armari conjuminant música, dansa i intimitat en Mètode rosa. Traços autobiogràfics, ball i els himnes del col·lectiu LGTBI: Alaska, Gloria Gaynor, Miguel Bosé… Totes les cançons traduïdes al català. Una reivindicació de la identitat a tot ritme. Al matí, el sevillà Álex Peña va impartir un taller sobre Exodrama i varietats, i de nit, amb Ocaña en el record, l’estrena a Catalunya del cerimonial místic Tu hermosura, de Migue López, es va topar amb la calorada, un retard horari i els estómacs buits anhelant el sopar. Els esperava un pollastre molt saborós. Molts dels assistents arribaven tardans de gaudir de la sensualitat de Lulú, primera nit, la celebrada coreografia de Roberto G. Alonso que un quart de segle després de la seva estrena continua captivant.

Humor i sorpreses

També va agradar molt La calidesa, de COMA14 i la Société de la Moufette. Sis petites històries de Marta Barceló que incideixen en la necessitat dels vincles, de l’amistat i l’acompanyament en aquesta societat de tantes solituds no desitjades. També necessitem humor, i allí estava la pallassa Anna Confetti rebent al personal en un confessionari per a compartir Secrets. Comicitat sense paraules i un punt disbauxada a l’església de Sant Miquel del Pla. La parròquia s’estrenava en un festival sempre disposat a oferir al públic nous espais i escapades pel territori. Les excursions van ser a l’imponent celler de Vila-seca, que va acollir a Lulú, i a la Canonja, on el francès Mohamed El Khatih va presentar Finir en beauté. Un relat íntim i emotiu sobre la sobtada mort de la seva mare en 2012. Sublimació del dolor en un dol amable, serè i amb algun toc d’humor.

La companyia basca Calç i Canto, que va enamorar amb les aventures d’un gos de carrer (Lost dog) en el 2024, va estrenar Limani, una producció més ambiciosa, encara que menys emotiva, sobre una núvia que, després de la marxa del seu promès a la guerra, emprèn el viatge fins a arribar a una comunitat marinera. Amb un desenvolupament plàstic molt atractiu –sempre utilitzen materials reciclats-, la peça va atrapar als espectadors, sobretot de la primera fila. Amb totes les cadires al mateix nivell (al pati del Seminari. Espai Tarraconense) i sense tarima, els caps van impedir que tots gaudissin del muntatge.

La plàstica és també clau en les creacions de la companyia La Mula, que després de la imaginativa i premiada Thauma, va tornar a sorprendre amb Manual per a éssers vius, una enginyosa proposta amb el text com a protagonista. I els més petits van conèixer a Mular, misteriosa criatura de la mitologia popular catalana que va presentar la companyia Zinc Cèntims Teatre. Són els espectadors del futur i convé que vagin endinsant-se en el meravellós territori de les arts escèniques. El FITT els espera.

No hi ha crítiques relacionades