Aquests dies hem pogut veure al Teatre Lliure, dins del Festival Grec, Finir en beauté, un text pel qual Mohamed El Khatib, artista associat al CDN d’Orleans i al Théâtre de la Ville de París, va obtenir el Grand Prix de Littérature dramatique 2016. El creador ha presentat també la peça C’est la vie i ha impartit un taller d’escriptura dramàtica a la Sala Beckett. 

A Finir en beauté Mohamed El Khatib busca compartir, en un format íntim, gairebé xiuxiuejat, el dol per la mort de la seva mare, Yamna Iouaj, una dona que va arribar als setanta-vuit anys amb el rostre solcat d’arrugues i l’hospitalitat intacta dels qui venen de les muntanyes del Rif. Hi ha un joc de conjectures i un reequilibrament entre la manera com El Khatib hauria volgut que fos el final de la seva mare —s’imaginava llegint-li Proust al capçal del llit, i que ella moria confortada per la sonoritat d’aquelles paraules— i com es va produir la mort. El títol mateix expressa el desig d’acabar —la vida, la relació, l’obra— amb bellesa o, el que és el mateix, amb sentit de la proporció i sense estridències, defugint tant el pathos o la hipèrbole tràgica com el gest elegíac.

Mohamed El Khatib fa d’amfitrió i ens rep amb un somriure amable i una captatio sobre futbol. Sembla que som els convidats d’un ritual íntim. La llum ens exposa i assenyala com a comunitat indispensable perquè tingui lloc la confidència. Asseguts en uns tamborets força incòmodes, gairebé esperem que ens exhorti, com fa Albert Cohen a Le livre de ma mère (1954) —un dels models o referents explícits de la peça—, a deslligar-nos les sandàlies al lloc sagrat on es diu la mort.

Sobre una pantalla no gaire gran i deliberadament infrautilitzada es transcriuen algunes converses que El Khatib va enregistrar a l’hospital on la seva mare rebia un tractament pal·liatiu de confort, i, en un moment força avançat de la “funció”, es projecten filmacions d’un cementiri de Tànger. Com a documents o fonts reals figuren també correus electrònics, missatges de text o de veu i certificats oficials. Més recurrent és la interposició entre l’oficiant i el públic d’un petit quadern al qual acudeix el creador per llegir anotacions que són registre de pensaments o remissió a lectures i creacions en consonància amb el tema que l’ocupa. La referència més evident és Journal de deuil (1977-1979) de Roland Barthes, de qui El Khatib pren la idea del caràcter discontinu del dol —l’emotivitat s’assossega però l’aflicció no remet— i hereta la preferència pel mot chagrin —pena— en detriment de deuil o dol, terme que li resulta massa psicoanalític.

Hi ha en aquesta peça un treball de memòria que explora el passat i les oportunitats perdudes; una voluntat de retornar a les anècdotes d’infantesa i de recuperar determinades olors i textures. Inevitablement sorgeixen qüestions biogràfiques relatives a la condició d’immigrants dels pares i a un llegat cultural que de vegades resulta aliè —Yamna deia que havia nascut l’any 1371 després de l’hègira i a ell li feia gràcia pensar que tenia una mare nascuda a l’edat mitjana—. D’altra banda, afloren els remordiments d’haver anteposat l’èxit i les relacions mundanes a la cura d’una dona que mai no va saber ben bé a què es dedicava el seu fill. Destaca també la commovedora constatació que “és sempre en les coses que es refugia la tristesa”, com en els bols de sopa que només la mare sabia on eren i que la família no troba a l’hora de dinar.

Un fet molt destacable, en aquest abordatge del tabú de la mort, és que es recorre sovint a l’humor que inevitablement forma part de la vida i es barreja, insensible, amb la dissort. Així, l’autor ens explica com, amb el llibre de família extraviat i la demora del consolat per atorgar el permís de repatriació del cos, van quedar “administrativament assentades les bases del dol”. El relat de les dificultats inversemblants amb què es va topar la família en aquest tràngol ofereix moments d’una ironia sòrdida que, servida amb la humilitat necessària, funciona com a antídot de solemnitats i fa riure els assistents. És el cas de la cerimònia fúnebre a Tànger, amb un imam que enviava missatges SMS mentre oficiava i una orquestra de trompetes desafinades que només es va dignar a corregir el so quan va rebre uns quants dírhams de sotamà.

A Finir en beauté Mohamed El Khatib privilegia una versió introspectiva de l’orfenesa, partint de documents reals i de retalls o rastres de la seva biografia —residus de vida, com a ell li agrada dir—, però des d’una distància que vol púdica i honesta. Enuncia allò universal —la desaparició de la mare i també la consciència o acceptació de la pròpia mort— a través de la peripècia personal, en un format íntim i auster que, per molt que defugi l’artifici, no deixa de ser una representació.

Article publicat a Núvol el 15 de juliol de 2021