La nit de divendres, al Teatre Tarragona i en el marc del Festival Internacional de Teatre de Tarragona – Noves Dramatúrgies, ens deixem arrossegar per l’energia genuïna i contagiosa de Pere (Gay) Faura. El seu Mètode rosa comença a l’inrevés, com una manera d’apropiar-se de l’insult “invertit” que durant tant de temps ha perseguit els gais. Així doncs, primer hi ha la festa de cloenda i, tot seguit, el col·loqui postfunció, conduït amb molt d’encert per la periodista Sílvia Petit. (Als passis de La Caldera i del Mercat de les Flors, a Barcelona, el moderador havia estat Oriol Puig Taulé ‒que va parlar aquí de l’espectacle‒, en alternança amb Bàrbara Raubert.) Val a dir que, a banda de constituir una breu i simpàtica paròdia del creador que s’autoexplica en barnús, encantat amb l’atenció que se li dispensa, l’estratègia del col·loqui fingit permet formular una succinta i oportuna definició de l’espectacle.

Amb la complicitat musical i escènica de Niels Bekius ‒amb qui fa un tàndem imbatible: són “el seny i la rauxa”, “Beethoven i Madonna”‒, Pere Faura revisita una sèrie de cançons pop “escrites dins o fora de l’armari, per sortir-ne o per quedar-s’hi”. La gràcia és que les canta traduïdes al català, cosa que li permet fer una sortida de l’armari en la llengua pròpia. El veiem interpretar l’himne “Over the Rainbow”, ballar com la pantera rosa o superposar la seva actuació a fotogrames de Marilyn Monroe. El ballarí fa el seu karaoke sobre imatges d’arxiu, transitant en una mateixa performance de Raphael a Alaska; de Loco Mía a Lluís Llach. I ens fa cantar insults a ritme de ranxera com a teràpia col·lectiva contra la masculinitat tòxica. Un dels moments més àlgids correspon a la interpretació en català d’un tema de Miguel Bosé, el Bowie espanyol: l’“amante bandido” es converteix en “bandarra”, que rima amb “macarra” i trasteja amb “passions amagades”. Meravelloses són també les lletres reescrites de cançons tradicionals catalanes, a manera d’irònica, tendra i sumària autobiografia, exorcisme de dilemes identitaris i “autohomofòbia”. “Ser Gay és sobredir-se”, però, al capdavall, “qui balla o qui canta el seu propi destí, / llavors els mals espanta / i els deixa de patir”. En aquesta conferència ballada, amb karaoke participatiu i pinzellades documentals, Pere Faura ens convida de manera lúdica i contundent, feliçment popular, a estimar la pròpia identitat i a celebrar la diversitat.

Crítica publicada a Núvol el 9 de setembre de 2026, dins la crònica del festival FITT