S’obre el teló i es veu un teatrí amb molts fils penjant. S’abaixa el teló i el públic passeja absort pel desplegament artesanal que ha permès intuir l’abast del viatge. Al costat del joc constant, sempre hi ha una ombra d’incertesa, una zona fosca on queden arraulides “les paraules que es pensen però no es diuen” i que emergeixen els mots “que es diuen però que, en realitat, no es pensen”. La Mula, format per Magda Puig i Andreu Martínez Costa, van sorprendre tothom amb Thauma, un àlbum de situacions i imatges sense paraules i amb uns cossos sense rostre que acceptaven amb naturalitat l’extravagància, el deliri surrealista. Ara, a Manual per a éssers vius proposen un viatge en sentit contrari: s’arrapen a la paraula. Tot i que aparentment la llengua circumscriu les imatges, La Mula demostra amb el seu dispositiu (un teatrí amb aparença de castellet) que les lletres voleien molt més lliures del que cap diccionari pretén acotar.

Manual per a éssers vius té el difícil repte de ser un segon muntatge d’uns creadors que se’ls ha exalçat pel seu primer treball. El més normal és que el públic la compari amb l’obra originària i se la identifiqui com una mena de còpia o bé com un intent no tan reeixit. La veritat és que, tot i que manté els colors llampants amb uns telons que refresquen el quadre, com si fossin fons de pantalla interactius, La Mula gira l’imaginari de Thauma com un mitjó. Demostren que la capacitat d’imaginar és il·limitada i, per tant, reversible com un mitjó (ara que la moda convida a desaparellar-los).

Joan Brossa (1919-1998) era un enamorat dels titelles i de la màgia. En el seu desordre hi convivia un interès inacabable per a les arts parateatrals. No en tenia prou amb els seus poemes visuals, també volia retratar el costumisme burgès amb una llista d’espectacles inacabables. En temps de Franco no es podien representar, però això, en comptes d’amargar la creació, li proporcionava una llibertat molt més voladissa; perquè no era necessari pensar com traslladar a escena les seves rèpliques. La Mula remet a aquest univers possibilista, juganer, artesanal i, alhora, lúcid.

En aquesta mena de castellet, on ha desaparegut la figura humana i ja només queda el diàleg entre una màquina d’intel·ligència artificial (però tan analògica com la llei de la gravetat) i les persones que llegeixen cap endins, es produeix una divertida catarsi. Si ho veu la canalla, és molt probable que es dediqui a llegir els rètols a mitja veu sense ni adonar-se’n. Quan ho fan els adults, se’ls escapa un somriure tendre. Si Monte Isla va presentar l’any passat Un cos sense talent, el seu primer treball en què emergia un cos (que interpretava Andreu Martínez, precisament), ara és La Mula els que han tret el cos del seu quadre màgic.

La meravella es desplega incessant com el joc coreogràfic de Christos Papadopoulos a My fierce ignorant step, un altre joc minimalista intel·ligent d’aquesta edició del Grec. La Mula aconsegueix que, des del silenci, cadascú llegeixi amb la seva veu unes frases que s’exposen al teatrí. És un silenci coral compartit, com qui contempla un eclipsi de sol en comú, o com una lletra transforma el mot lliBre en lliUre.