Durant tres dies i cinc sessions diàries es va poder veure a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc La calidesa, un dispositiu, una instal·lació d’instal·lacions, en la que un grup reduït d’assistents és conduït càlidament per sis històries diferents d’amistat i solitud. Es tracta d’una proposta de Tolo Ferrà (Coma14) i Vera González (La Société de la Mouffette) amb els textos de Marta Barceló, dramaturga, guionista, trapezista i actriu mallorquina. La veritat és que es tracta d’una proposta difícil d’explicar, precisament perquè trenca tota lògica representacional o teatral a què estem acostumats, fins i tot la noció de públic tal com l’acostumem a concebre. En aquest dispositiu, l’espectador és més aviat un convidat, una convidada a escoltar un seguit de contes breus que, des de la màxima quotidianitat, narren històries que a tots ens són properes. La guia que ens fa anar d’un dispositiu a un altre de forma ordenada i coordinada, és una veu en off, que podria semblar la veu d’una assistent virtual o IA entrenada per ser emocionalment “intel·ligent”. Paradoxalment, fa la sensació de ser més acollidora aquesta veu que no pas una persona de carn i ossos, que potser ens podria incomodar o generar desconfiança, mentre que la veu en off ens fa ser més obedients. Deixo la reflexió oberta.

Aquestes narracions, converses, cartes escrites, situacions reals que se’ns plantegen tenen cadascuna la seva pròpia manera d’explicar-se depenent de la història mateixa; això sí, totes elles des de la intimitat, a cau d’orella i acompanyats exclusivament d’un altre convidat amb qui ens haurà tocat aleatòriament. Per tant, inclús Ferrà i González, ens animen a perdre l’anonimat, i establir un vincle, per lleuger que sigui, amb un o varis desconeguts. Han trobat una manera diferent d’explicar històries, com ells mateixos diuen; una manera amb un potencial infinit encara per explorar.  

Cal destacar l’escenografia de Amaya Cortaire, el disseny de la il·luminació de Juanjo Llorens i la música i disseny de l’espai sonor d’Iñaki Rubio. Tot plegat dissenyat per oferir una experiència de la calidesa mateixa, del gest tendre de cura i atenció amb el que a tothom ens agrada que ens rebin a casa o a casa d’altri; un gest que sobretot a les ciutats, cada cop més atomitzades i hostils, de tant en tant, ens va bé que ens el recordin.