Les dones sàvies

Enorme expectativa davant de ‘Les dones sàvies’ que, amb poc més d’un any de vida, ha exhaurit localitats –reposant al Maldà i al Teatre de l’Aurora d’Igualada– amb una #GiraSàvia de bolos per Catalunya, s’ha adaptat al castellà (es va estrenar el passat juliol al Festival de teatre clàssic d’Almagro) i ha obtingut nominacions, premis i el clam de la crítica, que ja l’ha considerat “un dels espectacles de petit format amb més èxit de la darrera temporada”. Fins que arribés el dia D calia mirar de no llegir-ne res per restar neutre, defugint així l’exponencial perill de decepció. I??? Doncs que l’excel·lent acollida és ben merescuda per múltiples motius. Per començar, perquè els tres propòsits que Ricard Farré i Enric Cambray van explicar en la postfunció habitual dels divendres a l’Aurora es compleixen impecablement: reivindiquen la comèdia feta amb rigor, posen en valor Molière recuperant el clàssic amb una dramatúrgia contemporània (amb la participació de Lluís Hansen) i defensen l’ofici d’actor exhibint tècnica teatral. Tres objectius que dignifiquen als nostres dies una obra costumista amb embolics familiars que fa burla de la hipocresia i que ha estat força oblidada –per sota d’altres títols com ‘L’avar’ (llegiu aquí les crítiques de dues versions ben diferents: la de la Cia. Pelmànec i la de Focus protagonitzada per Joan Pera), ‘Tartuf’, ‘El misantrop’ o ‘El malalt imaginari’– malgrat el seu alt potencial crític i còmic, més que vigent gairebé tres segles i mig després (data del 1672). L’aproximació s’aconsegueix amb una doble esquilada de text i personatges per anar al gra i els símils entre l’original i l’actualitat, com ara els literats de l’època amb els opinadors que trobem avui als mitjans de comunicació o els barbarismes i altres incorreccions lingüístiques que posarien molt i molt nerviós Pompeu Fabra. Tot plegat amb aportacions pròpies, un llenguatge sorneguer que pica l’ullet a les grans sentències buides de contingut (encertadíssim el 5x10) i una brillant escenografia d’Enric Romaní composta de mampara amb portes giratòries que contribueix al joc del fregolisme. Sens dubte, l’atractiu més gran de l’espectacle. Farré i Cambray llueixen la capacitat de transformar-se o evocar vertiginosament els diferents personatges –ja siguin homes o dones– amb un simple objecte, gest o modulació de la veu. Hi ha un meticulós treball al darrere. Produccions com ‘Les dones sàvies’ demostren com amb talent, imaginació i empenta es poden gestar grans èxits. Cal, això sí, que les companyies rebin el suport per tirar endavant els seus projectes (residències artístiques, coproduccions, etc.). Si el Maldà –com d’altres, no és pas l’únic– ho ha pogut fer, #ésdesàvies seguir-ne l’exemple.

Les dones sàvies ha esdevingut ja tot un èxit de crítica i públic. La funció torna al Maldà després de voltar per uns 30 teatres de Catalunya i haver estat aplaudida en el Festival de Teatro Clàsico de Almagro -en la seva versió en castellà (una adaptació que no és cosa menor). Les claus d’aquest èxit són principalment tres. Una atrevida dramatúrgia de Lluís Hansen que connecta la comèdia de Molière amb el present. Sense deixar el llenguatge del XVII o jugant amb ell, la comèdia fa referència a personatges molt mediàtics de l’actualitat, també inclou alguns temes musicals populars i d’altres d’originals que la porten cap a un teatre de bulevard. De fet, Molière va fixar uns arguments extrets del “teatre de fira” de la seva època i universalitzà uns estereotips que perduren. El plantejament és el d’una comèdia estripada i quasi clownesca on el transvestisme esdevé un motiu afegit. Sota l’aparença d’una comèdia d’embolics familiars, hi ha la voluntat de riure’s de la pedanteria d’alguns personatges i desemmascarar el què s’amaga darrera de la seva “posse”. D’altra banda, com en els millors espectacles de pallassos, els propis actors es lliuren a la tasca d’interpretar uns vuit personatges, els rols dels quals arriben a alternar-se i superposar-se transgredint els gèneres amb transvestismes i sintetitzant-los en una encertada expressió mínima de traç gruixut. Enric Cambray i Ricard Farré, precisos caricaturistes, fan un exercici de virtuosisme actoral passejant per l’estret fil que uneix l’actor al pallasso. Tenen un bon text entre les mans al que saben treure-li tot el suc, al ritme accelerat que demanen els nostres temps. Estem davant un espectacle molt recomanable per a tot tipus de públic, un espectacle que per les seves característiques tècniques, es susceptible d’adaptar-se a espais molt petits, com ho és la sala del Maldà, i que hauria de continuar voltant pels teatres.

Para las comedias de Moliere, los años no han pasado en vano. Así pues, la gracia de este montaje no recae en su trama simple ni en la gastada moraleja. Si merece la pena verlo es por el vertiginoso ejercicio interpretativo en el que se internan Enric Cambray y Ricard Farré, quienes se atreven a interpretar ellos solos todos los papeles del auca. Desde la gestualidad y la caricatura, cada personaje tiene una forma de ser marcada por elementos muy sencillos. Un movimiento, una modulación de la voz o una prenda de ropa son suficientes para que reconozcamos instantáneamente cuál de ellos está hablando. A veces, con un mismo actor dándose réplica y contraréplica. Todo a un ritmo ágil y una compenetración absoluta entre ambos, cuidada al milímetro.   Con el humor por bandera salpicado con una pizca de sarcasmo, donde más gana el espectáculo es en las escenas de creación propia. Provoca el mayor número de carcajadas la brillante aparición del señor Cunill (“el de ‘Els Matins’, que ahora viene por las tardes”), escena cumbre nutrida de la interpelación al público, guiños a la actualidad y un punto de improvisación. Es aquí donde se crean los momentos más divertidos y punzantes. Con todo, Les dones sàvies se convierte en un divertimento enérgico y de calidad interpretativa. Para olvidarse del clásico y centrarse en el entretenimiento fresco, rejuvenecido y ligeramente canalla.

(...) Entretener enseñando, que más allá del clásico, recortado, se puede construir una magnífica versión libre que convence hasta al más rígido purista. No hay versos, thank god!, pero el uso y el juego de un más que correcto catalán suple la falta de coordinación lingüísticamente hablando. Y es el mismo lenguaje es el que nos regala sin duda los mejores momentos del montaje, ese Pompeu i Fabre, esas tertulias comandadas por el tan reconocible señor Cunill, ríete tú del debate de los diacrítics. Nunca la gramática estuvo tan en boca de todos.Tanto Cambray com Farré dominan a la perfección el arte de hacernos reír sin parar. Una dramaturgia que sumada a un ritmo vertiginoso de cambios impossibles de personajes, provocan que aunque el continúo salto de escena en escena, no te puedes desenganchar de la risa, perenne en las bocas de los espectadores, que vitorean sin parar los excesos que se muestran en el escenario.Escenografía donde, en un principio, se esconde más de lo que se muestra, pero que una vez que se despliega del todo, la bomba teatral ya ha explotado y el público se aúna con el espectáculo y se producen los momentos más hilarantes de los sesenta minutos de duración, escasos porque nos hubiéramos quedado horas. Tanto el espacio escénico de Enric Romaní, como el vestuario de Marc Udina sirven para "un roto y un descosío".Si Pompeu levantara la cabeza estaría maravillado y se uniría a la fiesta. Nunca Les dones sàviesenseñaron tanto en tan poco. Sin duda, ya es uno de los espectáculos de temporada. Para quitarse el sombrero. Quina delícia! Bravo. 

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta).És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l'admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres, mestre de l'oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l'estil dels comentaris d'avaluació que el professorat fa sobre l'alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents.Les ironies sobre la gramàtica catalana, la llengua de Pompeu i la decisió de la mestressa de despatxar la minyona només per com «fa malbé» la llengua amb el seu parlar cauen més oportunes que mai quan l'acadèmia catalana de la llengua —és a dir, l'Institut d'Estudis Catalans— n'ha muntat una de grossa, com si no n'hi hagués prou amb la independència, amb la decapitació per decret de més d'un centenar de diacrítics que, despullats de l'accent, provoquen la confusió en segons quin context.Hi ha una cita imprescindible per a espectadors de tots els gustos a la sala d'El Maldà, no tant per retrobar-hi només la sàtira de Molière sobre les dones amb saviesa i la mediocritat de segons quins poetes —la malaguanyada actriu Rosa Novell en va fer la direcció d'una versió clàssica el 1999— sinó per passar una de les millors vesprades teatrals amb la interpretació esbojarrada i esparpèntica dels dos actors i la seva subtil sàtira a la pedanteria dels mitjans de comunicació i la pseudointel·lectualitat actuals. (...)

“Des d’un punt de vista dialèctic, les voluntats d’aprofundir en aquest tema consoliden criteris absolutament dispars”. Clar i català. Un argument que “domina el pensament de llevant fins a ponent”. Una dels milers de combinacions del joc 5x10 que genera infal·libles frases tertulianes per opinar absolutament de tot i dictar sentència que ens mostra l’incombustible, elegantíssim, perfectíssim, admirabilíssim senyor Cunill. És la hipocresia descarada i irritant que volia denunciar Molière cap al 1600 i que encara es denuncia avui dia. Ell, el senyor Cunill (qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència), és l’escollit per casar-se amb l’Enriqueta, filla de la dona sàvia Filaminta i del manipulable Crisal, i, atenció, l’embolic està servit, enamorada de Clitandre. Ricard Farré i Enric Cambray s’ho fan tot a escena. Amb un domini absolut del gènere que els permet des de recitar en un català hiperacadèmic fins a convertir l’obra en una peça del Polònia, es van caracteritzant contínuament en tots els personatges i, quan no hi arriben, no hi ha cap problema a parlar amb una perruca, amb una cadira o amb una còfia de minyona. Quan hi ha talent i s’està a gust damunt de l’escenari, un pot fer el que vulgui. Els dos actors esperen el públic a l’escenari mentre ho acaben de preparar tot. És igual que no acabin mai de preparar-ho, és una part essencial del joc escenogràfic: un biombo multifuncional (rere del qual hi pot aparèixer qualsevol cosa), un penjarroba, un parell de cadires, un vestuari reversible i molt maquillatge donen color a una obra molt ben enfocada, crítica, agosarada i molt divertida. Les referències a l’actualitat ens fan pensar que poc hem prosperat des de l’època de Molière... Segur que en Josep Cuní no se sentirà agredit per l’excel·lent paròdia de Cambray. També aquest tipus de personatges entren en un joc que pren la llengua (catalana, en aquest cas) com a eina de crítica social. L’estirada Filamenta és la representació de tota una classe que viu de les aparences, del quedar bé, del què diran i del com ho diran. És comprensible que l’excusa per fer fora la minyona sigui que “combina ‘pas’ amb ‘res’, quan amb una negació n’hi ha prou. Això és un pleonasme! Un atemptat contra la gramàtica catalana!” L’embolic es va recargolant al llarg de l’hora i poc més que dura la funció, però crec que no és fer un espòiler dir que tot acabarà bé. El pare de l’Enriqueta intentarà canviar les coses però serà la minyona (sí, la que parla com un bàrbara!) qui acabarà agafant la paella pel mànec. Tothom es conformarà. (Ens quedem amb un dubte: com reaccionaria la senyora Filamenta a la polèmica dels accents diacrítics?)