Enorme expectativa davant de
‘Les dones sàvies’ que, amb poc més d’un any de vida, ha exhaurit localitats –reposant
al Maldà i al Teatre de l’Aurora d’Igualada– amb una #GiraSàvia de bolos per
Catalunya, s’ha adaptat al castellà (es va estrenar el passat juliol al
Festival de teatre clàssic d’Almagro) i ha obtingut nominacions, premis i el
clam de la crítica, que ja l’ha considerat “un dels espectacles de petit format
amb més èxit de la darrera temporada”. Fins que arribés el dia D calia mirar de
no llegir-ne res per restar neutre, defugint així l’exponencial perill de
decepció. I??? Doncs que l’excel·lent acollida és ben merescuda per múltiples
motius.

Per començar, perquè els tres
propòsits que Ricard Farré i Enric Cambray van explicar en la postfunció
habitual dels divendres a l’Aurora es compleixen impecablement: reivindiquen la
comèdia feta amb rigor, posen en valor Molière recuperant el clàssic amb una
dramatúrgia contemporània (amb la participació de Lluís Hansen) i defensen
l’ofici d’actor exhibint tècnica teatral. Tres objectius que dignifiquen als
nostres dies una obra costumista amb embolics familiars que fa burla de la
hipocresia i que ha estat força oblidada –per sota d’altres títols com ‘L’avar’
(llegiu aquí les crítiques de dues versions ben diferents: la de la Cia. Pelmànec i la de Focus protagonitzada per Joan Pera), ‘Tartuf’, ‘El misantrop’
o ‘El malalt imaginari’– malgrat el seu alt potencial crític i còmic, més que
vigent gairebé tres segles i mig després (data del 1672).

L’aproximació s’aconsegueix
amb una doble esquilada de text i personatges per anar al gra i els símils entre
l’original i l’actualitat, com ara els literats de l’època amb els opinadors
que trobem avui als mitjans de comunicació o els barbarismes i altres
incorreccions lingüístiques que posarien molt i molt nerviós Pompeu Fabra. Tot
plegat amb aportacions pròpies, un llenguatge sorneguer que pica l’ullet a les
grans sentències buides de contingut (encertadíssim el 5×10) i una brillant
escenografia d’Enric Romaní composta de mampara amb portes giratòries que
contribueix al joc del fregolisme. Sens dubte, l’atractiu més gran de
l’espectacle. Farré i Cambray llueixen la capacitat de transformar-se o evocar vertiginosament
els diferents personatges –ja siguin homes o dones– amb un simple objecte, gest
o modulació de la veu. Hi ha un meticulós treball al darrere.

Produccions com ‘Les dones
sàvies’ demostren com amb talent, imaginació i empenta es poden gestar grans
èxits. Cal, això sí, que les companyies rebin el suport per tirar endavant els
seus projectes (residències artístiques, coproduccions, etc.). Si el Maldà –com
d’altres, no és pas l’únic– ho ha pogut fer, #ésdesàvies seguir-ne l’exemple.