“Des d’un punt de vista dialèctic, les voluntats d’aprofundir en aquest
tema consoliden
criteris absolutament dispars”. Clar i català. Un argument que “domina el
pensament de llevant fins a ponent”. Una dels milers de
combinacions del joc 5×10 que genera infal·libles
frases tertulianes per opinar absolutament de tot i dictar sentència que ens mostra
l’incombustible, elegantíssim, perfectíssim, admirabilíssim senyor Cunill. És la hipocresia descarada
i irritant que volia
denunciar Molière cap al 1600 i que encara es denuncia avui dia.

Ell, el senyor
Cunill (qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència), és
l’escollit per casar-se amb l’Enriqueta, filla de la dona sàvia Filaminta i del
manipulable Crisal,
i, atenció, l’embolic està servit, enamorada de Clitandre.

Ricard Farré i
Enric Cambray s’ho fan tot a escena. Amb un
domini absolut del gènere que els permet des de recitar en un català hiperacadèmic fins a convertir l’obra en una peça del Polònia, es van caracteritzant contínuament en tots els
personatges i, quan no hi arriben, no hi
ha cap problema a parlar amb una perruca, amb una cadira o amb una còfia de
minyona. Quan hi ha
talent i s’està a gust damunt de l’escenari, un pot fer el que vulgui.

Els dos actors
esperen el públic a l’escenari mentre ho acaben de preparar tot. És igual que
no acabin mai de preparar-ho, és una part
essencial del joc escenogràfic: un biombo multifuncional (rere del qual hi pot aparèixer qualsevol cosa), un penjarroba, un parell de cadires, un vestuari reversible i
molt maquillatge donen color a una obra molt ben enfocada, crítica, agosarada i
molt divertida.

Les referències
a l’actualitat ens fan pensar que poc hem prosperat
des de l’època de Molière... Segur que en Josep Cuní no se sentirà agredit per l’excel·lent paròdia de Cambray. També
aquest tipus de personatges entren en un joc que pren la llengua (catalana, en
aquest cas) com a eina de crítica social. L’estirada Filamenta és la
representació de tota una classe que viu de les aparences, del quedar bé, del què diran i del com ho
diran. És comprensible que l’excusa per fer fora la minyona sigui que “combina
‘pas’ amb ‘res’, quan amb una negació n’hi ha prou. Això és un pleonasme! Un atemptat contra la
gramàtica catalana!”

L’embolic es va
recargolant al llarg de l’hora i poc més que dura la funció, però crec que no és fer un espòiler dir
que tot acabarà bé. El
pare de l’Enriqueta intentarà canviar les coses però serà la minyona (sí, la
que parla com un bàrbara!) qui acabarà agafant la paella pel mànec. Tothom es conformarà. (Ens quedem amb un dubte:
com reaccionaria la senyora Filamenta a la polèmica dels accents diacrítics?)