Les dones sàvies ha
esdevingut ja tot un èxit de crítica i públic. La funció torna al Maldà després
de voltar per uns 30 teatres de Catalunya i haver estat aplaudida en el
Festival de Teatro Clàsico de Almagro -en la seva versió en castellà (una
adaptació que no és cosa menor). Les claus d’aquest èxit són principalment tres.
Una atrevida dramatúrgia de Lluís Hansen que connecta la comèdia de Molière amb
el present. Sense deixar el llenguatge del XVII o jugant amb ell, la comèdia fa
referència a personatges molt mediàtics de l’actualitat, també inclou alguns
temes musicals populars i d’altres d’originals que la porten cap a un teatre de
bulevard. De fet, Molière va fixar uns arguments extrets del “teatre de fira”
de la seva època i universalitzà uns estereotips que perduren. El plantejament
és el d’una comèdia estripada i quasi clownesca on el transvestisme esdevé un
motiu afegit. Sota l’aparença d’una comèdia d’embolics familiars, hi ha la
voluntat de riure’s de la pedanteria d’alguns personatges i desemmascarar el
què s’amaga darrera de la seva “posse”. D’altra banda, com en els millors
espectacles de pallassos, els propis actors es lliuren a la tasca d’interpretar
uns vuit personatges, els rols dels quals arriben a alternar-se i superposar-se
transgredint els gèneres amb transvestismes i sintetitzant-los en una encertada
expressió mínima de traç gruixut. Enric Cambray i Ricard Farré, precisos
caricaturistes, fan un exercici de virtuosisme actoral passejant per l’estret
fil que uneix l’actor al pallasso. Tenen un bon text entre les mans al que
saben treure-li tot el suc, al ritme accelerat que demanen els nostres temps.
Estem davant un espectacle molt recomanable per a tot tipus de públic, un
espectacle que per les seves característiques tècniques, es susceptible
d’adaptar-se a espais molt petits, com ho és la sala del Maldà, i que hauria de continuar voltant pels teatres.