Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d’aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l’obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l’auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se’ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques…—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d’un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s’han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d’Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d’Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta).

És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l’admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres, mestre de l’oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l’estil dels comentaris d’avaluació que el professorat fa sobre l’alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents.

Les ironies sobre la gramàtica catalana, la llengua de Pompeu i la decisió de la mestressa de despatxar la minyona només per com «fa malbé» la llengua amb el seu parlar cauen més oportunes que mai quan l’acadèmia catalana de la llengua —és a dir, l’Institut d’Estudis Catalans— n’ha muntat una de grossa, com si no n’hi hagués prou amb la independència, amb la decapitació per decret de més d’un centenar de diacrítics que, despullats de l’accent, provoquen la confusió en segons quin context.

Hi ha una cita imprescindible per a espectadors de tots els gustos a la sala d’El Maldà, no tant per retrobar-hi només la sàtira de Molière sobre les dones amb saviesa i la mediocritat de segons quins poetes —la malaguanyada actriu Rosa Novell en va fer la direcció d’una versió clàssica el 1999— sinó per passar una de les millors vesprades teatrals amb la interpretació esbojarrada i esparpèntica dels dos actors i la seva subtil sàtira a la pedanteria dels mitjans de comunicació i la pseudointel·lectualitat actuals. (…)