Ara que els de La Cubana estan fgent-la grossa al Coliseum (diuen que diuen que es preparen pel seu fixatge al Tívoli) resulta que hi ha una altra proposta que juga amb les seves claus i aconsegueix traslladar un clàssic de Molière alls nostres dies. En l’època dels accents diacrítics resulta que Pompeu Fabra i la seva gramàtica servceixen per mesurar la idoneïtat del servei en una casa carregada de punyetes (i de tertulians). La gràcia és que el gran divo, pedant com ell sol, es confessa tertulià de televisió amb coneicxement per a res i respostes per a tot gràcies a la seva fòrmula del  “5×10”. Enric Cambray i Ricard Farré fan un joc interpretatriu clàssic d’anar transformant-se en múltiples personatges de l’acció. 

Un cop estalert el codi, l’acció no fa més que anar trencant i despullant el joc fins a comprendre fins a l’últim canvi de vestuari. El públic es diverteix i hi intervé (molt puntualment) des de la cadira donant veu i raons al tertulià de moda.  O fent de simple notari d’un casori per interès o per amor. Més enllà de la lluita de gènere (qui porta els pantalons en aquesta casa de la França aristòcrata prerevolucionària?), el que entra en litigi és qui és honest amb el saber i en donar valor a les persones per davant del que saben o del que poden perjudicar la figura pública de l’estança. Com més hipòcrites, més riures provoquen a l’escena.

La companyia de la producció Els guapos són els raros tensen els dos temps i aconsegueixen construir un pont directe, un link que fa coincidir, fins i tot, el concepte de tertulià, que ha traspassat dels salons als platós de televisió. Les picades d’ullet (“prou, prou, prou!”) als comentaristes del dia són directes. Hi ha una reivindicació a les formes menys nobles per ser el dominador de la conversa. Genial.

Aquesta és una peça d’èxit. Que és un bon avançament als treballs de La Cubana (i amb el privilegi de viure-ho des de la proximitat) que, ja fa dies ha venut tot el paper possible d’aquesta temporada. Amb l’entusiasme dels dos actors, està assegurat que tindrà més vida. No se la perdin. Riuran sincerament per la desmesura versallesca, per les sorpreses d’un espai escènic mínim i perqu,e ai las!, tothom s’hi sent representat en aquesta comèdia que clama contra els hipòcrites. Al final, la que resol el conflicte és la que barreja temps verbals i no sap relacionar bé els articles masculins i femenins amb els noms respectius.