Amb aquesta obra d’una modernitat sorprenent, se’ns revela el Sagarra més personal i universal. En una ciutat europea de 1935 a 1945, Sílvia, una mare vídua i els seus dos fills, es veuen condicionats per una guerra que resulta determinant a l’hora d’abordar la seva felicitat i l’acceptació del propi destí davant d’una societat que fomenta la hipocresia.
Laura Conejero, finalista en la categoria d’actriu. Premis de la Crítica 2016
Recuperar una notable obra de Sagarra oblidada durant massa temps ( i sembla ser que molt estimada pel seu autor, tot i el rotund fracàs que va suposar l’estrena al Romea del text ), i poder gaudir de l’estupenda interpretació de Laura Conejero. Aquí teniu dos raons de molt pes per tal de no perdre-us un espectacle que, d’altra banda, personalment em va provocar una insatisfactòria sensació de malbaratament: amb una obra així i una actriu tan en plena forma, hi havia aquí matèria prima per aixecar un muntatge important. I malgrat tot, aquest muntatge important no s’arriba a visualitzar mai a l’escenari, per culpa tant d’algun que altre error de càsting, com – i això és encara més greu- d’una direcció que , curiosament, de vegades sembla anar a la contra d’allò que intenta mostrar el text. No costa gaire entendre perquè al seu moment la peça va ser rebutjada pel gran públic; el mateix Sagarra sembla ser que ho entenia perfectament. L’any 1947 tant Barcelona com la mateixa Europa es trobaven ficades fins el coll en plena postguerra . Tot i que la forma amb què es presentava aquesta postguerra a Barcelona o a Europa , seguia camins ben diferents. En el nostre territori, a la desolació de la guerra li havia seguit la desolació d’una postguerra marcada pel silenci i la més brutal censura. A Europa ( com a mínim, a l’Europa occidental freqüentada per un Sagarra autoexiliat que des del 1938 residia a París), a la desolació de la guerra li havia seguit la necessitat d’analitzar amb llibertat l’abisme en el qual s’havia enfonsat el vell continent, i la necessitat d’obrir-se del tot a les veus intel·lectualment renovadores que arribaven des d’altres continents. És així com Sagarra- fascinant entre d’altres coses pel nou teatre nord-americà que començava a ensenyar el nas a la cartellera parisenca i per la força que havia pres el pensament existencialista en tots els camps intel·lectuals i als mateixos escenaris- va voler fer una obra que reflectís també aquesta nova forma de mirar el món, i en la qual fossin visibles les petjades de la recent tragèdia bèl·lica. Però una obra d’aquesta mena, tenia poc a veure amb el què l’espectador local esperava d’ell; tenia poc a veure amb aquells reeixits textos seus plens d’ambient popular, sabor local i passió romàntica que encara ara, continuen sent molt ben rebuts cada cop que tornen a la cartellera. Amb “La fortuna de Sílvia” s’apartava un xic massa dels trets referencials associats al seu teatre anterior . Els trets que havien fet d’ell no solsament un autor molt estimat pel gran públic, sinó també un magnífic autor. I ara, aquesta Sílvia tan aliena a cap mena d’estereotip com aquella altra “Galatea” que va arribar als escenaris un any més tard amb tan poca fortuna com la que havia tingut la Sílvia, venia a trencar esquemes . I a sobre, a situar-se a un escenari – el d’una inconcreta capital europea – ben allunyat també d’aquells paisatges locals associats fins llavors al teatre del mestre. Sílvia, en efecte, és una dona que trenca estereotips. Un personatge que travessa la guerra, la postguerra i el dolor de les pèrdues personals irrecuperables prenent decisions i adoptant actituds ben poc convencionals, i sovint ben allunyades del pensament políticament correcte imperant al context burgès del qual procedeix. Un ésser que ha perdut també l’estabilitat econòmica derivada d’aquest context, i que s’ha vist obligat a viure de la “generositat” d’una germana que, d’altra banda, exigeix dels altres una pleitesia gens generosa. Sílvia és també una mare que creu massa en el valor de la vida d’un fill com per creure en els sacrificis que reclama la pàtria quan la pàtria decideix enviar a morir els seus fills en nom de qualsevol causa. I Sílvia, és algú que malgrat tot això i malgrat la consciència del dolor, segueix preservant la seva fortuna íntima; la fortuna de seguir desitjant viure. Sagarra té tanta cura del personatge de Sílvia que , de vegades, es diria que no acaba d’arrodonir tant la resta de personatges que són al seu voltant: a diferencia del que passa amb la Sílvia, ells sí que per moments semblen un xic estereotipats. Però només un xic, perquè no són mai – Sagarra ho marca en precisió , donada la seva recerca d’una forma de teatre modern – personatges d’un melodrama amb tendència a l’histrionisme. I lamentablement, la direcció de Jordi Prat i Coll fa que en aquest muntatge, es presentin així massa sovint. Començant per l’artificiosa interpretació d’un Albert Baró ben necessitat d’una mà ferma que controli la seva tendència a l’excés ( es diria que, per contra, la direcció més aviat la potència) , aquí tots , fins els noms més consagrats, disposen del seu moment més o menys excessiu. Fins i tot la meva admirada Anna Alarcón . I aconseguir que Alarcón no soni creïble , ha de resultar una tasca ben difícil. Potser el director creu que ficant al costat de la Sílvia personatges tan impostats, remarca així la singularitat i integritat íntima del personatge? Doncs llavors, no s’entén que l’excés artificiós ataqui també al personatge interpretat per Pep Munné, teòricament el gran aliat que troba la Sílvia en els seus anys de maduresa. El cert és que per moments, sembla com si el director no hagués confiat prou amb la solidesa dramàtica del text que té entre mans, i s’hagués vist inclinat a remarcar-la, trencant així el concepte de nou teatre amb què Sagarra intentava experimentar. Per sort, insisteixo, les qualitats d’una obra potser imperfecta però ben estimulant , i la mesura i brillantor amb què Conejero va construït la seva Sílvia permetent-nos capturar tots els seus moviment emocionals, aconsegueixen fer que aquesta proposta equivocada ,resulti alhora una proposta molt digna de veure.
