Rent. Daniel Anglès

(...) El lector atent s'haurà adonat de l'efemèride: el 26 de gener del 2016 es complia el vintè aniversari de l'estrena oficial a Nova York, que havia de ser el 25 de gener del 1996, l'endemà de la inesperada mort del seu autor, Jonathan Larsson, un jove de 29 anys, amb orígens d'una família liberal jueva, que ja havia creat nombroses cançons i que feia temps que, com a actor i autor, anava darrere del projecte de fer una òpera-rock ambientada a l'Est Village de Nova York, que es titularia «Rent» —atenent al doble significat que té "rent" de "lloguer" i "divisió" o "marginació"—, inspirat en la coneguda òpera «La bohème», de Giacomo Puccini, ambientada al París bohemi de finals del segle XIX. (...)La importància d'aquesta nova aventura de teatre musical de Daniel Anglès —que diria que el persegueix sentimentalment per la relació intensa que hi va establir de jove fa vint anys— és que la majoria d'intèrprets de l'actual «Rent», amb alguna excepció, aquell 1999 [versió espamyola de «Rent» al Teatre Principal de BCN i al Teatre Coliseum de Madrid], encara feien P-5 o, a tot estirar, algun curs de l'antiga EGB o del desaparegut BUP. Estan tots molt lluny, doncs, de tenir-ne memòria visual directa i això aporta al muntatge actual una mirada fresca, renovada, lliure de prejudicis i, malgrat que la temàtica de fons de la plaga de la sida i les relacions sexuals o de parella que hi ha a «Rent» quedin actualment més superades, que no vol dir resoltes, recuperen un cert aire nostàlgic que lliga amb la sensibilitat social de la societat del segle XXI en relació al drama dels desnonaments, la lluita okupa, l'atur, les dificultats de la crisi i la incertesa de futur per als joves amb inquietuds artístiques que els ha tornat, en certa manera, a la bohèmia, ni que sigui per obligació. (...)Explicat tot això, és hora de dir que la companyia al complet, intèrprets i músics —aquests encapsulats en un lateral del fons per exigències del teatre que no té fossat— fa que «Rent» continuï apassionant els espectadors del segle XXI, als quals no els cal dir dues vegades que botin de les butaques a l'hora dels aplaudiments finals. Bis de «Rent», doncs, a peu dret. I és comprensible que sigui així perquè els valors musicals, interpretatius i corals es mantenen vius i enèrgics durant les més de dues hores d'espectacle. Hi ha bones veus, hi ha domini de l'escena i hi ha també i sobretot sentit d'espectacle musical. (...)Alguns comentaris sobre la versió en castellà del 2019 al Teatre Condal Onyric (7 abril 2019):(...) Ara, amb el salt al Paral·lel, aquest romanticisme s'ha esvaït, esclar. Però el nou espectacle ha guanyat en condicions tècniques, escenari, capacitat d'espectadors, so, llum i també en maduresa interpretativa, amb la combinació d'un repartiment una altra vegada de nova generació amb el més veterà, tot i que encara jove. (...) Si en algun moment «Rent» no toca prou la fibra de l'auditori no és perquè els intèrprets no es fonguin prou en cadascun dels seus personatges i el seu drama personal sinó que, com deia abans, perquè les qüestions que planteja la trama de «Rent» ja no representen avui un rabiós trencament amb les convencions socials, acostumats a hores d'ara a conviure envoltats de parelles gais, de relacions convulses, i encara amb les conseqüències de la sida, menys mortals que als anys noranta, i amb la pèrdua de persones estimades en plena joventut. Però aquesta lleu observació queda compensada, sobretot, en les escenes de parella, les que, dins de la trama, aporten un discurs dramàtic i romàntic més evident i en les quals s'entreveu una manifesta complicitat entre cadascun dels dos intèrprets que les protagonitzen. En aquest sentit, cal remarcar les parelles i duets que mantenen Júlia Bonjoch (Mimi) i Víctor Arbelo (Roger); Albert Bolea (Àngel) i Xavier Navarro (Collins); o Àfrica Alonso (Joanne) i Anna Herebia (Maureen). I això sense deixar de banda que cadascun d'ells té moments brillants en solitari com el de Mimi (Júlia Bonjoch) en el seu apoteosi d'esplendor, o el de Maureen i el monòleg teatral amb vaca riallera de rerefons (Anna Herebia) i també les intervencions del mestre de cerimònies, narrador, documentalista i alter ego de l'autor que hi fa Iñaki Mur en el paper de Mark Cohen. Al seu voltant, el cor i altres personatges secundaris potencien la majoria de les peces del musical que ha incorporat també l'actor veterà, Peter Vives, en el paper de Benjamin Coffin, l'adinerat i antiga parella de Mimi. (...)

Imprescindible para los amantes del teatro musical y para todo aquel público joven (a partir de 15-16 años) y no tan joven, que quieran conocer, o volver a ver, el musical que innovó el concepto de teatro musical en los años 90. Cuarenta y tres canciones que se suceden sin parar para contarnos a lo largo de un año (de Navidad a Navidad, 1989-1990), la vida de ocho jóvenes amigos a la búsqueda de poder materializar sus sueños. En el empobrecido East Village de New York, luchando con el frío, las penurias económicas, el amor y el desamor y las enfermedades. Un cineasta, un poeta, un músico-cantante, una performer, un pintor, una costurera, un profesor de filosofía y una drag-queen. Inspirada en el libreto de la ópera La Bohémia de Puccini, trasladada la acción a los años 90 en New York, cuando la especulación, el SIDA y la cocaína, empezaban a causar estragos.  Nada lejos del tiempo actual.  Veinte años después de su estreno en Barcelona, veintitrés de su estreno en New York, se estrena en el Onyric-Paral.lel, esta vibrante y más que interesante versión, con un entregado, conjuntado, talentoso y eléctrico reparto de jóvenes actores-cantantes-bailarines.   En el Escenario Daniel Anglés , que lo protagonizó muy joven, en la edad de los actuales protagonistas, dirige con pleno acierto esta nueva versión, que ya tuvo un avance, con muchos de los actores y actrices del actual elenco, hace tres años en el Teatre L´Aliança del Poble Nou. Una explosión vital y energética, que emociona, lleva a la reflexión, sacude y motiva, con una interpretación coral en la que todos-as y cada uno-a están magníficos : Iñaki Mur (Merlí, Polseres vermelles), Victor Arbelo (Los Miserables, Le llaman Copla, Una ópera pop, Mar i cel), Julia Bonjoch (El petit príncep, Alicia, Gerònimo Stilton, Pippi Langstrump, Romeo i Julieta, Bodas de sangre),  Xavi Navarro (Hoy no me puedo levantar, 40 el Musical, Mar i Cel), Albert Bolea (Los Miserables, Priscilla, Billy Elliot, El jovencito Frankenstein), Anna Herebia (La flauta Màgica, Trilogia Mozart, Renard o el llibre de les bèsties), Africa Alonso (cantante pop-rock-Luz de Gas, La nit dels musicals, That´s a musical), Peter Vives (La Riera, Tiempo entre costuras, Aguila roja, Velvet, El zoo de vidre, Afanys d´Amor Perduts) y los actores-cantantes que conforman el Ensemble y se desdoblan en diversos personajes: Clara Altarriba (debuta com a profesional, cover Maureen), Marc Andurell (Tom Sawyer detectiu, Fun Home, cover d´Angel), Iskra Bocanegra (El musical més petit, Hair, Hansel y Gretel), Nil Bofill (Club Super 3, finalista Oh, happy day!,es el cover del protagonista Mark, a qui va donar vida en el Rent del 2016), Raquel Jezequiel (Carrie, Nit de Musicals), Edgar Martínez (Fama, Un cau de mil secrets, Geronimo Stilton, Los Miserables, cover Tom)y Elisabet Molet (El despertar de la Primavera, Carrie, That´s a Musical, cover Mimi) y los swingers Marc Gómez (actor, cantante, doblador y traductor, ha realizado la adaptación al castellano junto a Daniel Anglés y también lo hizo con Fun Home) y Joanna Roselló (Asufre, La comèdia dels errors, Super 3, cover Joanne). Pese a que todos-as están muy acertados, cabe destacar el trabajo de Albert Bolea, que esta especialmente brillante interpretando a Angel la joven percusionista y drag queen que terminará siendo el personaje clave que va influir en todos los demás, la intensidad de Julia Bonjoch en el difícil papel de Mimi (bailarina de club y cocainómana)  y el monólogo absolutamente hilarante que borda Anna Herebia (Maureen la performer). En la sala Añadir los muchos detalles en los laterales, que acompañan el montaje: un gran mural a la izquierda del espectador, donde quien guste puede dejar su mensaje (especialmente sugestivo para la gente joven) y una pantalla a la derecha del espectador donde al final del espectáculo se homenjea a Jonathan Larson y pueden verse imágenes de algunos de los más destacados montajes de Rent en el mundo. Otros detalles se pueden ir descubriendo a lo largo del espectáculo, además, obviamente de poderse fotografiar con algunos de los protagonistas en el vestíbulo al final de la representación. Vale la pena comprar el completo programa-libreto, muy documentado, por solo 2 euros. En la parte técnica Dani Anglés ha contado de nuevo con Óscar Reyes (coreografías, Rent 2016, Carrousel en concert, La Nit dels Musicals), Miquel Tejada (dirección musical y tocando en directo desde un rincón del escenario junto a otros cuatro músicos: David Txes/Unai Eizaguirre, Adri Mena, Pol Barbe/Roger Julià, Berenguer Aina/Betel Martínez, Miquel González. En el 2017 ganó el premio BroadwayWorld al mejor director musical),  Raquel Ibort (Gerónimo Stilton) y Laura Galofré  (escenografía y vestuario de sobre un diseño original de la propia Ibort junto a Marc Salicrú y Marc Udina), Xavi Costas (iluminación) y Núria Llunell (caracterización, premio Butaca por Doña Rosita la soltera). Un autor brillante. Un estreno póstumo Lo contrario a la guerra, no es la paz, es la creación, Jonathan Larson, acuñó esta frase emblemática que es la energía que mueve a los protagonistas para vencer las dificultades que van surgiendo en su camino. Jonathan Larson (1960-1996), escribió el libreto y las letras de las canciones y compuso la música de Rent, un  musical que iba a revolucionar el panorama del teatro musical en Estados Unidos y en los más de veinte países en los que se vienen representando de forma regular. Nacido en el seno de una familia judía liberal, estudió interpretación en la universidad de Adelphl (Long Island), donde conoció a su admirado Stephen Sondheim que le aconsejó que dirigiera sus energías hacia el terreno musical y la composición de canciones. Consiguió estrenar algunas de sus obras en teatros independientes (Superbia, Tick- tick, BOOM!). En 1989 el dramaturgo Billy Aronson contacto con él objetivo de realizar una òpera-rock basada en el argumento de la ópera La Bohème de Puccini. La idea quedó aparcada hasta que 1991, Larson, con la aceptación de Aronson, lo tiró adelante en solitario.Nunca llegó a ver el estreno, días antes murió de forma inesperada. De 1994-1996, en New York a 1999 y 2019, en Barcelona  En 1994 se presenta como un taller teatral del New York Theatre Workshop. El 25 de enero del 1996, muere inesperadamente Jonathan Larson, antes de la primera función del musical. El 13 de febrero del 1996 se estrena en el Nueva York Theatre. El 29 de abril de aquel año pasa a Broadway, estrenándose en el Nederlander Theatre de Broadway, donde permanece en cartel 12 años. El 21 de abril del 1998 se estrena en el Dhaftesbury Theatre de Londres. El 4 de octubre de 1999, llega a Barcelona estrenándose en el Teatre Principal, co-producido por Focus y con Daniel Anglés, interpretando a Marc y Pablo Puyol a Roger, en el reparto. El 17 de noviembre del 2005, se estrena la película, dirigida por Chris Columbus (Harry Potter y la piedra filosofal y dos Harry Potter´s más, Solo en casa y guionista de Gremlins y Los Goonies, entre otras). El 26 de octubre del 2016, se estrena en el Teatre Casino L´Aliança del Poble Nou, una nueva producción en catalán, dirigida por Daniel Anglés y con muchos de los actores y actrices que ahora lo han estrenado en el Teatre Condal. El 27 de enero del 2019, se emite en directo a través del canal televisivo Fox Live.  Prestigiado y multi-premiado 4 premios Tony (los Oscars de la escena teatral), al mejor musical, la mejor música original, el mejor actor de reparto en un musical y seis Drama Desk (además, mejores letras y mejor libreto) y un Premio Pulitzer (mejor musical). Merecido reconocimiento a Onyric y Daniel Anglés La apuesta de Focus por el espectáculo musical dotando el Teatre Condal de un magnifico equipamento y una muy destacada programación, no está encontrando en el público la respuesta que merece. Esperemos que con Rent, así como lo ha estado en los recitales puntuales, el público responda y premie, como se merece, el esfuerzo de empresa y artistas. Sí lo han sabido hacer los críticos de Barcelona: el soberbio espectáculo Fun Home fue premiado como el mejor espectáculo del pasado año (XXI Premis de la Crítica de Barcelona- 2019, gala realizada en el Teatre Poliorama el 25 pasado de marzo, organitzada per www.recomana.cat). Una parte del público, demasiado distraída en cuestiones vanales y huecos divertimentos, no reaccionó como debiera ante este soberbio montaje, éxito de plena actualidad en Broadway. Una pena. El esfuerzo de Focus y Daniel Anglés, como director y programador, merecían mucho más, al menos los críticos en esta ocasión sí estuvieron a la altura. texto: [email protected]

Crítica de 30 de març del 2019: La sida, desenfocadaDaniel Anglès reperteix producció (ara en castellà i amb molt millors condicions tècniques). Poc a afegir a la proposta entusiasmadora de Poblenou. Perquè insisteix en els encerts i també en solucions estranyes (petits detalls que fan ombra incomprensiblement a una proposta mítica). Avui, la Sida no és el flagell des anys 90. Afortunadament. Passa, doncs un pèl com la proposta d'Àngels a Amèrica de Tony Kushner, dirigida per David Selvas al Lliure. Aquest director, conscient d'això va intentar donar més pes als subtemes, d'aquella Amèrica profunda de les pors i les prejudicis. Va fer bé. Ara, aquest musical queda icònic d'una època. Que no està malament recordar però que no commou fins a l'extrem, com era el seu propòsit.Crítica 26 de gener de 2016: Envejable entusiasme que cal enfocar en aquest musical per a joves i nostàlgicsSi no hi ha oportunitats per fer el gran musical, es crea. Tot i que Barcelona gaudeixi, ara, d'un "Mamma mia!" que no decep en quant a espectacularitat, Daniel Anglès ha volgut recuperar un musical de culte, Rent, just quan fa només 20 anys de la seva primera funció a l'Off Broadway. Aquest Rent d'ara beu de l'entusiasme, imprescindible, entre la trentena d'intèrprets (17 cantants, 9 músics) per explicar una història molt pròxima: la dificultat de mantenir els somnis de l'adolescència quan s'accedeix a l'edat adulta i cal anar amotllant-se a les possibilitats que brinda la vida. Potser la diferència (i el que senta un cert distanciament amb l'actualitat) és la presència contínua de la Sida entre un bon grup de personatges. Llavors era una malaltia incurable, que atacava entre la població més jove. Ara, tot i mantenir-se latent i que mai és prou la conscienciació, és un capítol que es viu amb una altra intensitat. Si fa o no fa, de fet, com la tuberculosi de Mimi de La Bohème en la que s'inspira Rent I és que aquesta peça, escrita per un Jonathan Larson que moriria abans de l'estrena (extrem que multiplica la llegenda del musical) té una factura d'inacabada, de creació intuïtiva, sense preocupar-se gens que la musicalitat sigui amable, que els personatges expliquin a escena les seves contradiccions. Aquest aire irreflexiu va molt bé als personatges joves, impetuosos, que encara es deleixen per un somni (sigui publicar un tema musical que el llenci a la fama o bé muntar un restaurant a Santa Fe...).L'entusiasme de Daniel Anglès per reposar un musical que ell protagonitzaria el 1999 en versió castellana és similar a altres títols que ha estat capital la necessitat de pujar-la a escena. Estem parlant de Bare, per sobre de totes les coses (Premi de la crítica al musical 2014) però també de Cinc (Versus, 2015) o, en certa manera, de Sugar (TGB, 2016). La valentia d'Anglès, és majúscula perquè s'atreveix a presentar-la en gran format i, a més, en un teatre fora del circuït convencionals dels musicals. Aquesta antigor de L'Aliança del Poblenou casa molt bé amb l'espai off Broadway i també amb l'argument que parla d'una mena d'espai marginal on es feia art al costat dels indigents. Aquella Bohèmia de Puccini, però en el Manhattan del segle XX bé podria entaforar-se en l'escenari del Poblenou.Potser el problema d'aquesta obra és que, tanta inconcreció, i en un gran format, apareix massa desendreçat, com si faltés acabar de lligar les relacions dels protagonistes. Hi ha una coreografia complexa però encara s'intueix que hi falta un so de retorn (que els músics sentin la seva veu quan canten) a dalt de l'estructura. Que la projecció de vídeo es faci sobre un plànol major per facilitar el Primer Pla de la càmera. Que es pugui reconèixer ràpidament quin és el cantant que fa el solo en una peça coral (que en són un bon grapat)... Són aquells petits detalls que ajuden a percebre millor l'obra, a no haver de patir pels desajustos i poder cedir a la història, d'aquesta mena de catarsi o veneració que és, per als amants del musical Rent, aquesta nova proposta. És molt probable que, durant la temporada a l'Aliança, la peça acabi madurant. es veurà el mateix entusiasme però, ara, també enfocat i afinat al perfil del que demana la història avui.

No es pot demanar més, de moment. En tot cas, una mica més de rodatge, respecte del día que vàrem veure l'obra (l'estrena) i que sens dubte aconseguiran. NO desmereix en asolut d'altres versions que s'han vist, sense anar més lluny la del 99 a Barcelona. Tot això, si tenim clar que encara estem lluny del "Rent" original de Broodway de fa 20 anys. Dit això, a falta d'aquests "detallets" que s'aniran perfeccionant, tenim una brillant escenografía i efectiva il.luminació que magnifica l'escenari del Casino l'Aliança, a punt per entrar en els "estadis" teatrals de primera divisió. Tenim fantàstics músics en directe i un públic entregat des del primer minut de la funció, aclamant tots i cadascun dels números. Home! amb aquest agermanament, les coses han d'anar bé. A sobre, aquest grup de cantants/ballarins aconsegueixen transmetre (no sempre però sí en la majoría d'ocasions) la tragèdia de la mort, de la falta de treball, dels desnonaments, però també la il.lusió de viure i de demostrar les seves aptituds per tirar endavant, malgrat tot. Aniràn a més, però han començat força bé.