Quin goig fa l’emblemàtica Aliança del Poblenou, ben il•luminada i amb els cartells de Rent! Certament és un teatre molt bonic, d’aquells que ens porten records a tots encara que visquem a l’altra punta. Però està més maca, més mudada… I és que amb Rent ha passat a ser un teatre més de la ciutat, ocupat per riuades de públic. 

Daniel Anglès, director de l’espectacle, ja ens ho havia dit a la presentació: l’argument demana proximitat i un local que lligui amb l’esperit d’aquests joves. Però alhora requereix un escenari gran, on el contacte amb el públic es respiri de manera diferent al dels grans teatres on generalment habiten els musicals. Així es va estrenar a Nova York i així ho volien estrenar a Barcelona. “Volíem la llibertat d’una sala alternativa i que tingués el ressò de l’Off Broadway, on es va estrenar. Vam tenir la immensa sort que l’Aliança del Poblenou ens acollís amb una generositat absoluta. Això ens ha permès entrar a la ciutat per una altra porta i una llibertat que no imaginem fora d’aquí”, havia dit Anglès.

He de dir que aquest jove director, sorgit d’aquell emblemàtic El Musical Més Petit ha estat molt valent per enfrontar-se amb un musical que és tota una icona internacional i, a més, traduir-lo per primer cop en català. El Dani, que havia interpretat el paper de Mark a la versió en castellà que es va fer l’any 1999, confessa que ja llavors, sent molt jove i sense l’experiència que té ara, ja va pensar en aquesta possibilitat: ” M’he estat preparant 17 anys per dirigir-ho!”

Somni assolit. Hi ha arribat i amb nota. La història de Rent l’expliquen -sense paraules, només cantant i ballant- una vintena de persones a escena (entre músics i actors) que desprenen energia, visceralitat i emocions per tots costats… durant vora 3 h! Per si sou com jo, que desconeixia totalment el musical, és el resultat d’una inspiració de Jonathan Larson a partir de l’òpera La Bohème, que conserva fins i tot el nom de la Mimi, una de les protagonistes. Però s’hi assembla tant com West side story al Romeu i Julieta. És un viatge als 90, aquells anys en què la Sida fuetejava sense pietat ni solució. I  no era la única guerra amb la que calia combatre. Hi havia també la falta de feina, de diners, els desnonaments, l’estroncament dels somnis i les drogues per apaivagar-ho tot. I unes lleis que no ajuden gens, perquè estan a favor d’uns altres. Sona tot això, oi? El més trist és que Larson va morir el dia abans de l’estrena i mai sabrà que la seva versió s’ha convertit en una icona dels musicals per als joves, de moment, vint anys després l’estrena.

L’espectacle és difícil i els actors-ballarins-cantants ho donen tot. Són joves i sembla que s’ho passin pipa actuant… però costa molt estar 3 h sense parar ni baixar el ritme ni un segon! L’escenografia -desconec si hi ha imposició estètica dels americans propietaris dels drets – és un mateix ambient que toquen ben poc, però que es va transformant en altres llocs i amb poc més que les seves paraules. Hi ha moments impagables, com un en què la Queralt Albinyana i l’Anna Herebia canten un duet on brillen les seves meravelloses veus. O quan l’Àngel va al metge, una preciosa i emotiva escena amb màscares… I, al final, l’esperança, potser una mica agafada pels pèls, però res a dir. Cal remarcar el realisme interpretatiu de Nil Bofill i Víctor Arbelo, i el xoc de veure un Roger Berruezo insòlit, fent de d’un nou ricot traïdor als seus principis.

Els friki-fans de Rent, que n’hi ha molts, no patiu gens per la versió en català. Jo, que no coneixia cap tema en anglès i encara menys en castellà, hagués dit que ha estat escrita originàriament al Poblenou, del rebé que sona.

El famós novio solista de l’Aliança del Poblenou ja no hi viu. Ara és la casa de Rent, com si aquests joves l’haguessin okupat per protegir-se del fred i la gent del barri entrés a xafardejar què hi fan. Podria ser ben bé així: el que hi passa, passa de debò i no massa lluny d’aquell punt de la ciutat, de la gran Barcelona.