Crítica de 30 de març del 2019: La sida, desenfocada

Daniel Anglès reperteix producció (ara en castellà i amb molt millors condicions tècniques). Poc a afegir a la proposta entusiasmadora de Poblenou. Perquè insisteix en els encerts i també en solucions estranyes (petits detalls que fan ombra incomprensiblement a una proposta mítica). Avui, la Sida no és el flagell des anys 90. Afortunadament. Passa, doncs un pèl com la proposta d’Àngels a Amèrica de Tony Kushner, dirigida per David Selvas al Lliure. Aquest director, conscient d’això va intentar donar més pes als subtemes, d’aquella Amèrica profunda de les pors i les prejudicis. Va fer bé. Ara, aquest musical queda icònic d’una època. Que no està malament recordar però que no commou fins a l’extrem, com era el seu propòsit.

Crítica 26 de gener de 2016: Envejable entusiasme que cal enfocar en aquest musical per a joves i nostàlgics

Si no hi ha oportunitats per fer el gran musical, es crea. Tot i que Barcelona gaudeixi, ara, d’un “Mamma mia!” que no decep en quant a espectacularitat, Daniel Anglès ha volgut recuperar un musical de culte, Rent, just quan fa només 20 anys de la seva primera funció a l’Off Broadway. Aquest Rent d’ara beu de l’entusiasme, imprescindible, entre la trentena d’intèrprets (17 cantants, 9 músics) per explicar una història molt pròxima: la dificultat de mantenir els somnis de l’adolescència quan s’accedeix a l’edat adulta i cal anar amotllant-se a les possibilitats que brinda la vida. 

Potser la diferència (i el que senta un cert distanciament amb l’actualitat) és la presència contínua de la Sida entre un bon grup de personatges. Llavors era una malaltia incurable, que atacava entre la població més jove. Ara, tot i mantenir-se latent i que mai és prou la conscienciació, és un capítol que es viu amb una altra intensitat. Si fa o no fa, de fet, com la tuberculosi de Mimi de La Bohème en la que s’inspira Rent I és que aquesta peça, escrita per un Jonathan Larson que moriria abans de l’estrena (extrem que multiplica la llegenda del musical) té una factura d’inacabada, de creació intuïtiva, sense preocupar-se gens que la musicalitat sigui amable, que els personatges expliquin a escena les seves contradiccions. Aquest aire irreflexiu va molt bé als personatges joves, impetuosos, que encara es deleixen per un somni (sigui publicar un tema musical que el llenci a la fama o bé muntar un restaurant a Santa Fe…).

L’entusiasme de Daniel Anglès per reposar un musical que ell protagonitzaria el 1999 en versió castellana és similar a altres títols que ha estat capital la necessitat de pujar-la a escena. Estem parlant de Bare, per sobre de totes les coses (Premi de la crítica al musical 2014) però també de Cinc (Versus, 2015) o, en certa manera, de Sugar (TGB, 2016). La valentia d’Anglès, és majúscula perquè s’atreveix a presentar-la en gran format i, a més, en un teatre fora del circuït convencionals dels musicals. Aquesta antigor de L’Aliança del Poblenou casa molt bé amb l’espai off Broadway i també amb l’argument que parla d’una mena d’espai marginal on es feia art al costat dels indigents. Aquella Bohèmia de Puccini, però en el Manhattan del segle XX bé podria entaforar-se en l’escenari del Poblenou.

Potser el problema d’aquesta obra és que, tanta inconcreció, i en un gran format, apareix massa desendreçat, com si faltés acabar de lligar les relacions dels protagonistes. Hi ha una coreografia complexa però encara s’intueix que hi falta un so de retorn (que els músics sentin la seva veu quan canten) a dalt de l’estructura. Que la projecció de vídeo es faci sobre un plànol major per facilitar el Primer Pla de la càmera. Que es pugui reconèixer ràpidament quin és el cantant que fa el solo en una peça coral (que en són un bon grapat)… Són aquells petits detalls que ajuden a percebre millor l’obra, a no haver de patir pels desajustos i poder cedir a la història, d’aquesta mena de catarsi o veneració que és, per als amants del musical Rent, aquesta nova proposta. És molt probable que, durant la temporada a l’Aliança, la peça acabi madurant. es veurà el mateix entusiasme però, ara, també enfocat i afinat al perfil del que demana la història avui.