Per a la generació dels que fa vint anys teníem vint anys
(més o menys), Rent supera àmpliament
la categoria de musical. L’obra de Jonathan Larson és, més aviat, una religió
amb lemes —No day but today, Measure in Love…— convertits en
autèntics mantres vitals molt més enllà de la trama protagonitzada per un grup
d’okupes de Nova York que malviuen entre uns somnis truncats per la droga i la
sida. Per això, que el vintè aniversari
de l’estrena d’aquest musical a l’off Broadway es tradueixi en l’estrena del primer revival en
català és una circumstància que s’anteposa a qualsevol consideració artística
del muntatge promogut i dirigit per Daniel Anglès. En definitiva, que Rent torni a la cartellera és, de per
si, un gran esdeveniment, una espècie de litúrgia indemne, no subjecta a
eventualitats artístiques. Un ritus que, en aquest cas, a més, té valors
afegits com el català o el joc d’estrenar-lo en un virtual circuit
off-Barcelona, materialitzat al Casino l’Aliança del Poblenou, des d’on
l’espectacle pretén fer un transfer
al circuit comercial convencional, com va passar amb la producció original a
Nova York.

Constatada aquesta conjuntura congènitament positiva, cal
dir que el Rent de Daniel Anglès s’ha
estrenat amb un grau de correcció indubtable i, sobretot, apuntant maneres. El
millor, sense cap mena de dubtes, el nivell tècnic musical i coral. El cast està ple de veus boníssimes que
afronten amb contundència una partitura més complicada del que sembla. Nil
Bofill (Mark Cohen), Víctor Arbelo (Roger Davis), Anna Herebia (Maureen) i
Queralt Albinyana (Joanne) compleixen amb nota amb els seus personatges però,
com pertoca, són el Tom Collins de Xavi Navarro i, sobretot, l’excel·lent Angel
d’Albert Bolea els que es posen el públic a la butxaca des del minut zero. No
només tenen els personatges que Larson més s’estimava sinó que, a més, els
executen amb una solvència que esdevé el principal actiu del muntatge i
proporcionen les escenes definitives.

En oposició, malauradament, cal citar la Mimi de Mireia
Òrrit, una actriu amb una bona veu que no acaba de controlar i que no assumeix amb
la decisió i la insolència necessàries un rol central de tot plegat. Malgrat
tot, la conclusió vocal a la qual cal arribar a la vista d’aquest Rent és que estem davant d’una nova
generació d’actors molt ben preparats per al musical, circumstància que alguns
no haguéssim firmat fa quinze anys. Indubtablement s’ha fet molt bona feina en
aquest sentit. Cal felicitar-se’n.

Rent no és, però,
un musical que pugui funcionar només amb una música que sona molt bé, unes
bones veus i tones d’energia com les que gasta, sense excepció, tota la
companyia a l’escenari del Casino de l’Aliança. I, aquí, el taló d’Aquil·les de
la ingent feina que ha realitzat tot l’equip del muntatge. De moment, i només
de de moment, a aquest Rent li falta
química. Artísticament funciona molt bé i tècnicament té un gran nivell, però li
manca superar l’estadi maquinal amb el qual, si més no, ha arribat a l’estrena.
Dit d’una altra manera: l’argument de Rent
no es pot oferir com cal si entre el repartiment no hi ha tones de complicitat.
No és greu perquè, amb tota seguretat, el rodatge corregirà aquest fet. I
aleshores estarem davant del muntatge excepcional que, de moment, només
s’albira. Rent s’ha de poder mesurar en amor, vaja. Un cop arribi a aquest
estadi, el bon treball de la companyia i la grandiositat del que va fer
Jonathan Larson fa vint anys s’encarregaran de tota la resta.